Cultura · 28 de Maig de 2017. 10:00h.

"He vist a Mas menys èpica que tacticisme"

Ignacio Peyró, autor d'un llibre sobre Valentí Puig: "Tots som més conservadors del que creiem"

"He vist a Mas menys èpica que tacticisme"

Ignacio Peyró

Estem de sort. Jo pensava que teníem un anglòfil: Valentí Puig. Però resulta que hi ha dos: també Ignacio Peyró. A més físicament fins i tot s'assemblen tot i la diferència d'edat. L'altre dia, en la presentació del llibre "La vista desde aquí" (Elba), vaig arribar a la conclusió que en efecte s'assemblen fins i tot alhora de vestir. En un país (Catalunya) en què la CUP ha afavorit la indústria de la sandàlia i el xandall tots dos anaven amb corbata. Encara hi ha esperances.

- Per què és tan difícil declarar-se de dretes a Espanya (i ara incloc Catalunya)?

Difícil o no, sembla que el més decent que un pot fer amb les seves idees és defensar-les. És possible que en l'àmbit cultural sí que hi hagi un punt de raresa. De totes maneres, hi ha una incomoditat amb el terme "de dretes", que -capricis de la semàntica- sembla tenir un matís una mica ordenancista o dinàstic, com en "una família de dretes", quan no directament filisteu. Per això m'agrada més el terme "liberal-conservador", que al·ludeix a una noble tradició política i que -segons les circumstàncies- variarà en l'èmfasi que donem a cada paraula. Aquí hi caben el reformisme, un temperament centrista, la sensibilitat social del torisme "one nation". En el cas espanyol, l'afany europeista, l'estima pel paper de la monarquia parlamentària, els savis equilibris del 78. Com sigui, és clar que sí, el conservadorisme, que implica entre altres coses no fer-se massa il·lusions sobre la nostra capacitat per construir paradisos , té pitjor venda que les utopies. A Espanya i fora. És cosa curiosa perquè al final tots som més conservadors del que creiem. No és una ximpleria pensar que un és conservador del que estima. Aquí, el conservadorisme ofereix una mirada agraïda al món -i un tarannà benigne i bon humor davant les nostres limitacions.

- A mi sempre m'han dit que era per culpa del franquisme però Alemanya va tenir la dictadura de Hitler i Merkel és de la CDU. I a Itàlia van tenir Mussolini.

El fet és que la dreta es va fer centredreta. Va ser a mitjans dels vuitanta -el cèlebre "viatge al centre" - i per això ha arribat a governar Espanya.

- Per què un llibre sobre Valentí Puig?

1. Pel plaer de la seva lectura (la de Puig, és clar). 2. Per haver barrejat amb solvència -cosa rara- la literatura pura i la reflexió sobre el públic. 3. Per descobrir les seduccions del moderantisme. 4. Per una inhabitual barreja de finor i força, molt visible -per exemple- en el seu columnisme. 5. Per haver conreat nombrosos gèneres amb una brillantor sense sots. 6. Perquè no deixa de fer llum sobre el fet hispànic. 7. Perquè -en català o castellà- és un mestre de l'estil. 8. Perquè és un model intel·lectual: llibertat més responsabilitat. 9. Perquè la seva literatura constitueix, per si mateixa, una magnífica lloança de la literatura. 10. Perquè -sorprenentment- se l’ha estudiat poc encara.

- Suposo que ara és dels que més sap sobre ell. Una definició ràpida

Un intel·lectual -un escriptor- de talla europea.

- He descobert llegint el seu llibre que va estar a punt de deixar la carrera

La formació d'un escriptor pot ser cosa rara fins -per dir-ho d'una manera una mica cursi- trobar la seva pròpia ànima. A saber si per fer-se escriptor no compten més les lectures, per desordenades que siguin, o les hores de barra, que els estudis reglats. No dic que sigui el cas, però haver fet el ruc -o el mandrós, o el calavera- de jove pot ser un antídot per a no fer-ho quan això mateix ja es paga. És una misericòrdia que les turbulències en la vida arribin aviat. Pel que importa, que són les lletres que queden, el Valentí Puig que s'estrena a la trentena és ja un escriptor de sorprenent maduresa intel·lectual i domini estilístic.

- Bé, va tenir la bona idea d'anar a una acadèmia d'anglès. En els anys 60 havia de ser poc freqüent.

Si un llegeix un llibret esplèndid de Puig com és Palma, veurà que aquí hi ha hagut tant de ciutat somnolenta com d'element cosmopolita. Això no ha passat a tot arreu d'Espanya. En un país d'òrbita francòfila en l’aspecte intel·lectual durant dos segles, interessar-se pel món anglosaxó va ser un gest profètic i vitalment important -li va obrir les portes a grans literatures. I al final, un veu que la literatura de Puig es sintetitzen molts trets, el fons de sensualitat mediterrània, la lucidesa cerebral a la francesa, el "swing" i l'obertura mental a la manera britànica.

- No sé si convindrà amb mi que, el gran mèrit de Valentí Puig, és haver començat la seva carrera literària amb un dietari, "Bosc endins". Generalment la gent publica dietaris o diaris quan té una carrera literària consolidada.

Lamentablement, el dels dietaris és un gènere una mica aliè a la nostra tradició. Entenc que la publicació de “Bosc endins” -primer en català, al poc en castellà- seria una raresa. Després el gènere s'ha normalitzat: abunden els diaristes i, encara que la literatura no és una carrera de cavalls, tampoc està de més dir que ell va tenir aquí una mica de pioner entre nosaltres. El diari de qualitat és gènere autònom i no petit; més enllà d'això, a l'escriptor li és útil i al lector li ofereix gairebé la possibilitat de conviure amb un personatge. En els de Puig hi ha de tot: observació de la vida, reflexió política, glossa literària, viatges. Una festa. En els últims temps m'he donat compte d'un altre atractiu: al llarg dels anys i dels dietaris, un veu les continuïtats i canvis d'un temperament d'escriptor, des de la joventut fins a la maduresa.

- Hi ha una frase que m'ha arribat a l'ànima, valgui la redundància: "els diaris tenen ànima". La Vanguardia, amb Gaziel, tenia ànima. Com El País amb Cebrián o El Mundo amb Pedro J. salvant les distàncies ideològiques.

Som de les últimes generacions per als que un diari tenia una significació important, gairebé catedralícia. Comprar Le Monde a París al migdia, amb la tinta encara calent, era gairebé una afirmació de civilització. Un diari generava afecte, irritació -però era una cosa recognoscible. Per desgràcia, crec que els diaris -i tot producte periodístic amb certa ambició- importen ja més als periodistes que a uns lectors en retirada. Com tot producte de lectura, són articles de luxe. Però bé, per això mateix resulten encara més lloables els propòsits de fer una mica de qualitat, tot i que haguem de transigir amb concessions populistes al clic. També en premsa, tendim a mitificar un passat que endolceix la nostra mirada des del present.

- Jo sóc agnòstic, gairebé anticlerical, però com diu Valentí Puig Europa és en bona part "una creació cristiana". A Catalunya tenim més de 100 localitats que comencen amb Sant o Santa: Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi, etc.

Bé, jo sóc catòlic -catòlic pecador-, de manera que el cristianisme significa alguna cosa més que una empremta cultural. En temps de turbo-secularització, crec que qualsevol agraeix aquesta possibilitat que ofereix el cristianisme –ni que sigui en aquest pla cultural- de no ser del tot fills del nostre temps, sinó ser també, d'alguna manera, coetanis de Sant Agustí o de Pascal . El llegat de bellesa, sentit i imaginació moral del cristianisme és d'una riquesa i profunditat que estem lluny d'igualar. D'altra banda, no cal anar-se'n a la fundació de Poblet per afirmar que la Catalunya cristiana ha deixat fites amb reverberació profunda a tot Espanya. Penso en Balmes, o -malgrat tot- en Verdaguer, l’estàtua madrilenya de la qual visc molt a prop. Dies enrere vaig estar a Colòmbia, a Cartagena d'Índies, on tanta empremta va deixar un jesuïta com Sant Pere Claver, que era de Lleida. El replegament del cristianisme a l’Europa postmoderna és una baixamar impressionant. Coses del món líquid. Alhora, possiblement el cristianisme cultural porti amb si una nostàlgia de sentit i un anhel del diví que l'Europa post-cristiana tot just s'atreveix a confessar però que marca no poques de les seves expressions culturals.

- "La llei és l'ordre i sense ordre no hi ha llibertat".

Ni llibertats, que és la forma domèstica i gloriosa que tenim de viure una paraula tan gran com "llibertat".

- Valentí Puig també diu que "els nacionalismes solen equivocar en triar el seu model o arriben tard". No sé si preguntar-li sobre el procés o em donarà un disgust.

Diguem que sóc un convençut partidari de mantenir la germanor hispànica i que crec que Catalunya no es pot entendre sense aquesta projecció. Les tensions d'aquesta vida hispànica bé poden ser tensions molt creatives en una convivència equilibrada. Això és una cosa que hem vist. De cara al futur, penso més que Espanya és un país amb un potencial d'impressió. Sovint, però, observo que alguns independentistes tendeixen a criticar una Espanya de clixé, més que un país que, conegut a fons, és extraordinari.

- Quan diu també que "un líder no pot forçar la marxa" em ve al cap Artur Mas.

He vist en ell menys èpica que tacticisme i impostació de la voluntat. En una idea d'Europa basada en la solidaritat crec, a més, que ningú ha d'estranyar-se si les seves propostes han agradat poc.

- Ha d’animar-lo a escriure la seva novel·la sobre Prim.

M'ho apunto. Si heu llegit la seva última novel·la, “El bar de l'Ave”, és extraordinària. Cal reivindicar el Puig narrador. Té pàgines molt selectes, com Barcelona cau, Primera fuga o Maniobres privades. Prim és un personatge fascinant en un segle també complicat i fascinant, encara que de vegades coneguem més aquest segle per la literatura -de Galdós a Valle que per la seva enrevessada historiografia. Ho dic amb els riscos que comporta la literatura a l'hora de ser llegida com a font de fets o mirall d'aquests fets.

- El corresponsal de premsa a l'estranger no sembla que tingui massa futur en l'època d'internet.

S'ha escrit sobre l'assumpte, un mateix ha vist declinar la seva importància en un diari, i alhora la realitat ens diu que continua havent corresponsals extraordinaris, capaços -per exemple- d'explicar-nos els secrets de Brussel·les. Per a un periodista, era una gran plaça: molts directors de diari tenien aquesta experiència en una corresponsalia. Permet un oreig en altres tradicions polítiques, útil també per després tenir una visió pròpia de tot el que passa aquí. Curiosament, potser la corresponsalia de guerra -per les tecnologies- sí ha de tenir hores més baixes. Al final, la qualitat la dóna el periodista si aporta un valor explicatiu, de ponderació, al que ja està a tot arreu. Tornant al principi: a Charlemagne -àlies del corresponsal de l'Economist a Brussel·les-, la xarxa li dóna més importància i no menys.

- Què faríem sense classes mitjanes?

Què millor invent d'Occident que aquest? Les veiem formar-se a la història urbana d'Europa. Burgesia, propietat, religió, comerç -al final, també una garantia de pau social. En el fons, batega allò tan bonic d'Orwell: gent decent a la recerca d'una vida decent. La preocupació per les coses, que ens fa humans. Un pot admirar el consens de postguerra si ho veu també en aquesta clau: apuntalament i expansió de les classes mitjanes. El que veiem avui, però, és una depauperació, em temo, que afecta l'economia i els valors -fins i tot els estètics. I quan dic "economia" no només em refereixo a la duresa de la crisi, sinó a la temptació de l'endeutament, per exemple.

- Existeix l'Islam moderat?

No dubto que n'hi hagi, com tampoc dubto que el fanatisme els fa sentir la seva amenaça cada dia.

- Obama ha estat un bluff?

Curiosament, ha aconseguit sobreposar-se a allò tan endimoniat com són unes expectatives altíssimes. Crec que tenia alguna cosa gentlemanesca, de certa elegància moral, potser la grandesa que permetia l'època. I una vocació de liderar des del centre.

- La immigració és un tema tabú?

Hi ha un problema: si els polítics no parlen d'un tema, vindran els demagogs a fer-ho. Ho hem vist.

- Per acabar una pregunta amb mala llet: es pot fer de periodista i d’"assessor del Gabinet de la Presidència del Govern" al mateix temps?

El periodisme polític és un ofici extraordinari, però jo fa anys que no el practico. Sí intento mantenir una activitat literària o intel·lectual, editorial fins i tot. És cosa modesta, però -per mi- il·lusionant, és clar. En qualsevol cas, que jo publiqui un article sobre Pla, una ressenya d'una novel·la o que expliqui un viatge a Barcelona resulta -als efectes de la seva pregunta- tan significatiu com si dediqués els meus caps de setmana a l’aeromodelisme o entrenar un equip de futbol. / Una entrevista de Xavier Rius.

1 Comentaris

Publicitat
#1 h22, a, 28/05/2017 - 14:49

Al final los politicos quedarán bien ante la poblacion, unos por convocar el referendum, los otros por abortarlo, y quien quedará mal son los funcionario que no querrán colaborar por miedo a ser inhabilitados, y serán tachadaos de traidores o cobardes.