Publicitat
Cultura · 9 de Juny de 2013. 08:48h.

"Això de Mas és una bogeria"

Ramón de España, 'autor d'El manicomio catalán', està convençut que "la consulta no es farà"

"Això de Mas és una bogeria"

Ramon de España, a la Llibreria La Ploma de Barcelona, amb el seu llibre

Ramón de España (Barcelona, 1956) acaba de publicar "El manicomi català" (L'Esfera dels Llibres) on no deixa canya dreta. Després de ser un dels columnistes de referència d'El País a mitjan 90, ara escriu a El Periódico després de diverses incursions a la literatura i fins i tot al cinema. En aquesta entrevista demostra, un cop més, la seva capacitat per fer amics.

- No sé si començar amb la mateixa pregunta que li va fer Ariadna Oltra a Gregorio Morán l'altre dia a TV3 sobre si està "integrat" o no, però per respecte a Gregorio Morán i a vostè no l'hi faré.

Si la integració consisteix a empassar-se totes les mentides del nacionalisme, prefereixo no integrar-me, francament.

- Jo pensava que Catalunya és una nació i, segons vostè, és un manicomi.

Són els nacionalistes els que han convertit la nostra comunitat en un manicomi amb els seus deliris. Catalunya podria ser un petit país molt agradable si no fos pels deliris de grandesa del nacionalisme.

- "L'Estat autonòmic es va inventar per aplacar les ànsies secessionistes dels nacionalistes bascos i catalans". No serà més aviat que el cafè per a tothom es va inventar per diluir les reivindicacions de bascos i catalans? Al cap i a la fi, la Comunitat de Madrid va haver d'inventar fins i tot una bandera. Si és vermella és només perquè llavors manava el PSOE en comptes del PP.

Primer va venir allò de calmar els nacionalistes i després el cafè per a tothom. Resultat de l'estat autonòmic: no s'ho creu ningú; els nacionalistes, perquè aspiren a la independència, els altres, perquè mai no ens hem pres seriosament tanta nació, tanta nacionalitat, tant president, tanta pompa i tanta circumstància.

- De totes maneres, allò de que "amb la sang dels castellans farem tinta vermella" no ho he trobat ni en la versió antiga ni en la moderna d'Els Segadors.

Li asseguro que no m'ho he inventat. Pot ser que s'hagi fet desaparèixer per motius de correcció política.

- La societat civil és un eufemisme o un invent?

La societat civil és un gran invent quan no està controlada per una opció política, com és el cas a la Catalunya actual.

- La vida fa moltes voltes. A vostè Ferran Mascarell li va dir: "és que jo, amb els convergents, no puc anar ni a la cantonada".

M'ha entristit molt la deriva sobiranista de l'amic Ferran. Ja sé que al PSC l'ha pelat de mala manera, però ... Calia vendre l'enemic d'aquesta manera? No vull posar-me sentimental, però m'he sentit traït per la seva actitud. I no he estat l'únic.

- L'actual conseller de Cultura, per cert en surt molt mal parat. També el tracta d'"ambiciós" i de "venedor de fum". A aquest pas no el convidarà ni a cafè.

Quan els socialistes el van treure de Cultura, vaig sortir en la seva defensa en un article d'El Periódico. I quan vaig veure que anava  a Convergència, em vaig entristir, em vaig empipar i li vaig dedicar els poc amables comentaris que hi ha al llibre. Suposo que li deuen haver fet mal, però també em va fer mal a mi el seu arribisme. Sí, arribisme, perquè en Ferran és massa llest com per creure en la independència de Catalunya. El dolent, o el bo, és que, en el fons, encara li tinc una estima. O sigui, que si em truca per aquest cafè, aniré a la cita i que sigui el que Déu vulgui.

- A
clareixi'm un dubte: a la Núria Feliu li finançaven les gires pels "geriàtrics de la comunitat" com diu vostè, o pels casals catalans a Amèrica Llatina com em va arribar en una ocasió? Igual vostè ho sap.

És igual: tot el que es faci per la tieta oficial de Catalunya és poc.

- Això de dreta i esquerra està desapareixent? Montilla, en les seves últimes eleccions, anava dient que venia la 'dreta' però va pactar el 60% de les lleis amb CiU, inclosa, per cert, la d'Educació, la que subvenciona les escoles de l'Opus que separen nens i nenes.

No em parli d'en Montilla, que és un dels personatges més ridículs de la història recent de Catalunya. M'agradaria creure en l'esquerra, però aquí està contaminada pel nacionalisme. Aquí, fins a les restes de sèrie del PSUC són nacionalistes. I part del PSC. Convergència s'ha sortit amb la seva en imposar l'eix nacional a l'eix dreta-esquerra.

- Això de Mas és una fugida cap endavant. Això, que consti, també ho diu vostè.

Jo crec que Mas aspira a ser el segon president màrtir després de Companys, però sense el risc de ser afusellat. De fet, no corre cap risc. El màxim que li pot passar és que l'inhabilitin -si no el maten abans Duran Lleida i Recoder- i l'enviïn a casa. A continuació, tots els catalans li finançarem un despatx al Passeig de Gràcia perquè es dediqui a rememorar la seva gloriosa trajectòria. I a aquesta Catalunya que tant diu estimar, que la bombin!

- Què li han fet Joan B. Culla o Agustí Colomines? Els tracta d'"historiadors pesebreros".

És el que són. Manipuladors de la Història a sou del nacionalisme. Tampoc no són una novetat, són els típics adeptes al règim a canvi de prebendes. El franquisme també comptava amb personatges semblants. Tot règim els necessita i els premia convenientment. El sorprenent és que aquest tipus de personatges exigeixi respecte: haurien de saber que és impossible compatibilitzar la figura de l'historiador prestigiós amb la del galifardeu nacionalista.

- En la seva opinió, la carrera política d'Oriol Pujol està "morta i enterrada". És un desig, un auguri o una constatació?

Vull creure que les tres coses.

-L'esquerra catalana encara no ha paït que Pujol governés 23 anys. No sé si incloure'l a vostè.

Pot incloure-m'hi tranquil·lament. Pujol em va amargar la joventut, com Franco l'adolescència.

- Hi ha una frase del seu llibre que m'ha cridat l'atenció, "la dreta mai no enganya". Llavors: l'esquerra sí?

Jo m'he sentit enganyat per l'esquerra. Sobretot, per la catalana, acomplexada sempre davant del nacionalisme. Jo esperava alguna cosa de l'esquerra, mentre que de la dreta mai no he esperat res de bo. Permeteu-me que inclogui Convergència a la dreta: no crec que es diferenciï molt del PP, com no sigui per la bandera i perquè el paper de Bárcenas l'interpreta Oriol Pujol.

- A Josep Ramoneda el rebaixa a "comentarista social". Rahola el va qualificar un dia d'"intel·lectual progre oficial". No sé què és pitjor.

La deriva nacionalista de Ramoneda m'ha entristit gairebé tant com la de Mascarell. És inesborrable la seva excel·lent actuació al capdavant del CCCB, però em pregunto què pretén ara amb les seves epifanies independentistes. Com en el cas de Ferran, també és massa intel·ligent per creure que les bogeries de Mas puguin anar a algun lloc. En el pecat hi ha la penitència, això sí: el d'anar a París a predicar la bona nova independentista amb Muriel Casals, la monja alferes d'Òmnium, em sona a tortura xinesa.

- "El PSC podria autodissoldre's". És un consell? Vostè què faria si fos Pere Navarro?

El pobre Navarro ho té cru, ja que si satisfà els espanyolistes del partit, se li reboten els catalanistes, i viceversa. Ja sap, les famoses dues ànimes del PSC. A efectes pràctics, jo d'ell optaria pels espanyolistes, ja que el PSC mai no podrà competir en nacionalisme amb els nacionalistes pota negra de CiU i ERC. I se li estan anant votants a dojo cap Ciutadans. Però ell sabrà. O no.

- Santiago Espot és el "Gran Soplón" de Catalunya.

El gran acusica. Quin personatge tan lamentable. Em podria vostè donar la direcció del seu sastre? És per denunciar davant el Tribunal de l'Haia (al sastre, no al pobre Espot, que en el fons és inofensiu).

- "A l'estèril, tèrbol i petulant Rafael Ribó" no li ha anat tan malament: cobra 124.000 euros anuals i no es jubilarà fins el 2019.

És el prototip del psuquero arrogant i perdonavides. Mai no l'he pogut suportar. No el conec personalment, però tinc la impressió que porta tota la vida vivint del conte pseudoprogressista.

- Herrera "no diu bajanades. Però és que no diu res, en realitat".

A mi aquest home sempre em recorda els capellans progres de quan jo anava als escolapis. Em va dir el meu amic Jaume Sisa que és molt bon paio, i m'ho crec, però és d'una tristesa monumental. I Dolors Camats sembla una monja que acaba de penjar els hàbits. Podrien ser dos personatges secundaris d'una pel·lícula de Ken Loach.

- Segons vostè, a ERC només hi ha "fanàtics del nacionalisme". Ja em perdonarà, però de fanàtics n'hi ha a tot arreu

Té vostè raó, però això no treu que el que jo dic d'ERC sigui cert. Fixeu-vos que els més raonables i educats (Ridao, Puigcercós) desapareixen mentre s'imposen els energúmens (Tardà, Bosch).

- A la Terribas la tracta d'"insuperable comissària política"

És una comissària política, vorejant el fanatisme. I al mateix temps, una periodista excel·lent. Paradoxes de la vida.

- Joan Tardà, "l'home-senglar".

Sóc fan de Joan Tardà. És molt bèstia. I aquesta és la gràcia. Diu el primer que li surt de la nespra i es queda tan ample. José Bono el va descriure piadosament com "un bon home, encara que una mica primari".

- Joan Laporta: "la síntesi perfecta entre Silvio Berlusconi i Charlie Sheen". En la seva opinió, va fer de diputat "sense fotre brot"

Laporta és un playboy sensacional. Després d'Hugh Hefner ja va ell. A aquest el que li agrada és la gresca, les ties, pimplar, tancar discoteques i passejar en iot. Jo crec que es va apuntar al nacionalisme per figurar sense donar cop.

- Alfons López Tena era "el somni fet realitat de qualsevol unionista"

López Tena perjudica la causa independentista més que mil unionistes. Però també sóc fan seu: és un energumen en estat pur. Sempre empipat, molest, indignat, suat, humiliat, ofès... Un megacrac!

- Critica les formes de López Tena però amb les de Jordi Cañas es mostra més benigne. Aquí l'he enxampat

Cañas és l'Alfonso Guerra de Rivera. Repeteixen el mateix tipus de parella: el versallesc i el mosso. El problema de López Tena és que no tenia un "partenaire" en condicions.

- I ja em perdonarà, però els bilingües som nosaltres: el meu castellà és molt millor que el català de Jordi Cañas, per exemple.

Escolti, Rius, que jo també sóc bilingüe. I parlo francès i anglès. Em temo que a Cañas no li van gaire bé els idiomes, però de vegades és enginyós: allò d'oferir el pla de les clavegueres de Barcelona a Felip Puig per si havia de seguir l'exemple de Dencàs va tenir la seva gràcia.

- La Vanguardia és un "pamflet convergent finançat per tots els catalans" o el "Butlletí Oficial de CiU" no sortirà a La Contra ni boig. I això que acaba de publicar un llibre.

Tant se me'n fot sortir a La Contra de la Vanguardia, tot i l'estima personal que li tinc a Victor Amela. Em conformo amb l'article que va publicar Francesc de Carreras parlant meravelles del llibre.

- Em sembla que a TV3 o Catalunya Ràdio tampoc no hi sortirà.

No estic ben vist en els mitjans del règim. I vostè tampoc, encara que sigui independentista.

- Ni a Rac1: Jordi Basté també el tracta de "talibà"

És un tros de talibà. I quan canviïn Fuentes per Terribas o Bassas això serà el súmmum: podràs triar cada matí entre dos fanàtics del nacionalisme. Visca la pluralitat radiofònica!

- Per què TV3 hauria d'emetre en castellà? Hi ha més televisions en castellà a Catalunya que en català: Antena 3, Telecinco, TVE...

Una TV3 bilingüe seria més real, més semblant a la societat, però el règim utilitza la televisió per perpetuar la farsa que s'ha inventat d'una Catalunya monolingüe en què tothom és independentista.

- Jo estava convençut que Juan Luis Cebrián "era una persona decent".

És molt trist el de Cebrián. El típic progre que esdevé l'Oncle Gilito, però vol seguir creient que és part de la solució quan és part del problema. Això sí, lucrar-se amb una empresa que tu mateix has enfonsat té el seu mèrit i mereix un premi al cinisme.

- Antonio Franco era el "súper sociata". La veritat és que jo em vaig trobar en una Festa de la Rosa: de visita, no treballant.

Antonio és el més sociata que m'he tirat a la cara. De tant en tant em treia algun article perquè no li semblava prou sociata. Era simpàtic, això sí.

- Xavier Vidal-Folch era un "furibund antipujolista", a més d'"histriònic, erràtic i imprevisible".

Conec en Xavier des de l'adolescència, a través del seu germà Ignasi, un dels meus més vells i estimats amics. Sempre m'ha perdonat una mica la vida -una cosa molt PSUC, molt Bandera Roja-, però jo li tinc estima. I vull creure que ell a mi també.

- Queda millor Lluís Bassets que Xavier Vidal-Folch.

Jo li tinc una gran estima en Bassets. Em perdonava la vida menys que Vidal Folch. Té un punt cínic i hermètic que de vegades et treu de polleguera, però a El Pais em va deixar fer bastant el que vaig voler. De tant en tant em fotia una bronca, però sempre se li escapava el riure.

- Joan Barril ha passat de ser membre d'una "cèl·lula marxista" a donar suport a Duran en unes eleccions generals. La pela és la pela, com Cruyff?

Jo a en Barril li tinc un afecte personal, però últimament està fent coses, diguem, discutibles. Passar de súper sociata a fan de Duran és més aviat estrany, no li sembla?

- Expliqui'm el "passat comunista" de Lluís Bassets. Jo no aconsegueixo més lluny de quan dirigia 'El Món'. Una de les millors revistes, per cert, que s'ha fet a Catalunya.

Tampoc no en sé gaire d'això: seria millor que l'hi preguntés a ell. Només sé que entre els seus companys de cèl·lula estava el nostre comú amic Rafael Argullol.

- Vostè va estudiar a la facultat amb Alfredo Abián, el director adjunt de La Vanguardia. Llavors era el "més roig de tots els que corrien per allà a principis dels setanta".

Alfredo era súper roig, sí, però ja ho veu ara: de mà dreta de Pepe Antich, un home amb un peu al PP i l'altre a CiU. El que cal fer per menjar.

- Francesc-Marc Àlvaro escriu "al dictat del partit dels seus amors"

Àlvaro és un creient del nacionalisme. I un convergent de cap a peus. No és un trepa, sinó un convençut. Això sí, va entrar a La Vanguardia com a quota convergent.

- A en Barbeta no li ha anat tan malament. Segons vostè "va veure des de molt aviat que pels seus propis mitjans no arribaria gaire lluny en el món del periodisme: així doncs es va fer convergent de la nit al dia".

Encara que ell segur que ho dubta, jo a Barbeta li tinc una estima personal. Abomino del que escriu, per descomptat, i em sembla un arribista com la copa d'un pi, però en la distància curta guanya molt.

- Escolti'm, perdoni'm, jo és que sóc un ingenu: això del "periodisme de quota" què és?

Home, Rius, no es faci el ximple. Vostè sap perfectament el que és el periodisme de quota: els periodistes col·locats en els mitjans pels partits polítics. Si necessita més informació al respecte, truqueu a La Vanguardia.

- Llavors, aclareixi'm un altre dubte: a Antoni Puigverd el va posar el PSC quan hi havia el tripartit? I a Jordi Graupera?

No tinc ni idea. Maragall era molt fan de Puigverd, certament, però no sé si hi va tenir alguna cosa a veure. En qualsevol cas, que quedi clar que a mi Puigverd em cau bé. No sempre estic d'acord amb ell -últimament, gairebé mai-, però és un home educat i carregat de bona intenció. Respecte al tal Graupera, disculpi la meva ignorància, però no sé qui és.

- I allò del "forfait nacioanlista"?

Segueix fent el ximple, Rius? Ja sap: una columneta per aquí, una tertúlia per allà, un programa de ràdio per allà.... El nacionalisme té cura dels seus.

- Per cert, li agraeixo molt que estigui "enganxat" a l'e-notícies. Ara segur que no ens donen mai la Creu de Sant Jordi. I això que les regalen. Fins i tot Millet en tenia una.

Vostè segueixi parlant amb gentussa com jo, Rius, i veurà com li acaben traient la subvenció. I de la Creu de Sant Jordi, oblideu-vos-en, tot i que les reparteixen a granel.

- I que jo només sigui un "embrollador". Habitualment em diuen de "fill de puta" cap amunt. Fins i tot algun treballador de TV3, per cert. La veritat és que acostumat a que em diguin "botifler" o que vaig cobrar del CNI m'ho prenc com un compliment.

Com a independentista autocrític, vostè està condemnat a portar bufetades de tot arreu. Assumeixi-ho. El nacionalisme exigeix fidelitat canina. Aprengui de Moriarty. I sí, vostè és un "embrollador" i un sembrador de discòrdia, però aquí està la seva gràcia: conservi-la.

- Però que consti que jo crec que La Vanguardia és el millor diari de Catalunya. Després d'e-notícies, és clar.

La Vanguardia és Catalunya. Lamentablement.

- Sergi Fidalgo estarà encantat de saber que és un dels seus columnistes de referència. Això de l'Espanyol crec que ho fa per fotre al personal.

Quan realment floreja aquest home és quan parla de les braves del Tomàs. Ningú no és capaç d'adoptar aquest to elegíac en parlar d'unes patates.

- També està "enganxat" al bloc de Salvador Sostres: "llueix amb llum pròpia".

Sostres és un tararot i un gamarús. Però també és un blocaire imprescindible gràcies al seu desvergonyiment, que el porta a escriure el que li dóna la gana sense parar-se a pensar que potser el porten a judici. Com a rebotat de Convergència, emmagatzema informació letal sobre el partit i la va dosificant en els seus delirants entrades del bloc. Com no hauria d'estar enganxat a una font d'alegries així?

- Però a vostè el van fer fora d'El País per inventar-se una entrevista amb Juanjo Puigcorbé com deia l'altre dia Joan B. Culla.

Jo no em vaig inventar aquesta entrevista. Simplement, ni la vaig gravar ni vaig prendre notes. Anava una mica sobrat, ho reconec, però és que en aquesta època feia una secció d'entrevistes anomenada "Amics i Veïns" en què tampoc no gravava ni prenia notes. Vaig fer unes noranta entrevistes i mai no es va queixar ningú. Jo vaig quedar amb Juanjo creient que érem amics, però em vaig equivocar. Es va empipar molt amb mi, em va acusar de voler enfonsar-lo -no era cert, fins llavors jo l'apreciava-, va dir que el tergiversava i va donar molt la murga a Madrid. El director, Jesús Ceberio, que ja no m'apreciava molt, va aprofitar per desfer-se de mi. Però em vaig mantenir en l'edició catalana fins que em vaig anar a rodar la meva primera pel·lícula, "Fes amb mi el que vulguis" -nominada als Goya de 2005, per cert-, amb la promesa de Xavier Vidal Folch de reincorporar-me com a col·laborador quan em vingués de gust. Quan em va venir de gust, va resultar que la promesa havia caducat. Suposo que Xavier va pensar que era millor lliurar-se de mi definitivament i no li guardo rancúnia per això. La versió de Culla és inexacta, però no cal oblidar que la realitat i Moriarty mai no s'han portat molt bé.

- Potser en una cosa estem d'acord: "El col·lectiu català té, per culpa en gran part del nacionalisme, una imatge espantosa". Jo crec, en efecte, que els tuits de Toni Albà o les tertúlies de Jaume Barberà no ajuden. No ajuden a la independència, i que consti que jo hi estic a favor.

Vostè és independentista i jo no, però aquí estem, dialogant com a persones civilitzades. Que és el que som. Toni Albà és un energumen carregat d'odi, en la línia de López Tena, i aquest tipus de gent acaba danyant la causa que diu defensar. També n'hi ha a l'unionisme, és clar. Per a mi, en aquests moments, l'important és que vostè no és el professor Culla i jo no sóc el professor Caja. Déu sigui lloat!

- Però no em negarà que l'anticatalanisme, a la resta de l'Estat, cohesiona. Fixeu-vos en Monago. A mi em queia bé perquè era un dels bombers de Magatzems Arias, aquell incendi en què van morir deu companys; però últimament s'ha apuntat al carro.

Per cada Carod Rovira hi ha un Rodríguez Ibarra. I per cada Mas un Monago. És una pena, però Espanya i els espanyols som així. Inclosos els catalans. Vostè coneix algun país amb tanta mala llet com aquest?

- Jo votaria a favor de la independència, però sap què em fa por: La classe política catalana. Em consola saber que la classe política més enllà de l'Ebre és igual o pitjor.

La nostra classe política és tan lamentable com la de la resta d'Espanya. Aquí no hi ha fet diferencial que valgui. Els nostres polítics són tan corruptes, venals i ineptes com els espanyols. Ho sento per vostè, que és independentista, però pensi que una Catalunya independent seria una cleptocràcia controlada pels convergents. No li entren ganes de donar visques al rei?

- Parli'm de l'exconseller Cleries, un vell amic d'infància, no?

Aquest home ja era convergent abans que es creés el partit. Era el típic català racista que odiava tot el que és espanyol... I només tenia tretze o catorze anys quan el vaig conèixer! A mi em detestava per dir-me De España. En aquella època ja era altíssim, però encara no li havia sortit la gepa. Cada vegada que el veig, dono gràcies a Déu per la meva papada.

- "Els nacionalistes no han considerat el castellà com un idioma propi". Probablement, però jo el faria oficial en una Catalunya independent.

Vostè se l'està guanyant, Rius. Seguiu dient aquestes coses i li fotran la subvenció. ¡Tebi, més que tebi!

- "Catalunya no és (ni ha estat mai) un país independent". Més que ara segur.

Alguna cosa han fet malament vostès, els independentistes, per deixar-se mig país a França i mig a Espanya. Si no van saber crear una nació quan tocava, no serà perquè en el fons mai no ho van pretendre?

- En una cosa estic d'acord tot i que em va agradar el seu últim article a El Punt-Avui: Miquel Sellarès és l'"etern aspirant a ministre de Defensa"

Sellarès és un altre orat formidable. També en sóc fan. Sempre ordint plans de defensa per a un país sense estat i sense exèrcit. És un prussià tancat en el cos d'un català. I porta tota la vida vivint de l'erari públic, cosa que té un punt admirable, tenint en compte que a canvi només aporta idees pelegrines.

- El sobiranisme no funciona gaire? Sembla allò de vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo. Alguns ja discuteixen el color de les espardenyes dels Mossos amb uniforme de gala en una Catalunya independent

Hi haurà plor i cruixir de dents entre els independentistes quan vegin que la consulta no es celebra. Que aprofitin ara per entretenir-se, ja que la ressaca serà d'espant.

- Escolti'm, a mi també m'agrada Valentí Puig encara que no sigui de la 'ceba'. O Sergi Pàmies, Jordi Puntí i Lluís Maria Todó.

Perquè vostè és una persona raonable, Rius.

- En canvi, amb l'Arcadi Espada em passa com amb Porcel: no he pogut acabar-me mai un article seu però m'ho vaig passar pipa amb el "Contra Catalunya". L'escena en què surt Miquel Sellarès és per partir-se de riure.

Sellarès, insisteixo, és un gran personatge còmic. Jo també em vaig inspirar en ell per un tocat de l'ala que sortia en la meva primera novel·la. A l'Arcadi li tinc estima, però de vegades es passa de fatu.

- També em vaig divertir molt amb el "Filologia catalana" de Xavier Pericay.

Pericay és un gran noi. Se'ns va anar a Mallorca. Una llàstima.

- No és una pregunta, és una afirmació: Òmnium sembla de vegades una prolongació del Govern

Òmnium és el braç armat de Convergència. És molt útil per veure que la societat civil actua pel seu compte, quan tot està teledirigit des d'algun despatx oficial.

- I a l'ANC han tret els ganivets. Ho deia fins i tot Miquel Sellarès l'altre dia a El Punt-Avui

L'ANC compleix la mateixa funció que Òmnium. Ara sembla que hi ha bufetades. Igual s'estan repartint els càrrecs d'aquest primer govern de la república catalana que només existeix en la seva imaginació febrosa.

- Pla era un "franquista puter" en la seva opinió. Ara alguns l'han convertit alguns en un sobiranista

Es refereix vostè al llibre d'Enric Vila? Una altra figura senyera del manicomi català! Espero amb ànsia un llibre en què ens informe a tots que Samaranch i Sentís eren antifranquistes, però dissimulaven tan bé que ningú no se'n va adonar.

- Deixeu-me fer-li una pregunta personal: vostè, a can Colapi, de què jugava? Ja sap, quan al pati es jugaven sis partits simultanis.

Jo anava a un racó a llegir, però sempre m'acabaven trencant les ulleres. Així que em vaig posar a jugar a futbol perquè deixessin de fregir-me a pilotades.

- Jo, era tan dolent, que em posaven de porter o de defensa, a donar puntades. Després, això de donar puntades, almenys en sentit figurat, m'ha servit en el periodisme.

Les puntades, ja sigui en el camp de futbol o la premsa, són necessàries. Sobretot en una societat tan conformista i timorata com la catalana.

- Malgrat les crítiques a TV3, crec que posat a comparar amb Telemadrid o el difunt Canal 9 fins i tot vostè triaria TV3

Fins ara sí. Però d'un temps ençà, TV3 està fent grans esforços per esdevenir una cosa tan sectària i infecte com aquestes dues cadenes que cita vostè.

- Si pogués triar entre Viena i Barcelona, què triaria?

Mai no he estat a Viena. I tampoc no me'n moro de ganes. La Viena que m'hauria agradat conèixer era la de Stefan Zweig i Arthur Schnitzler. Per cert, les memòries de Zweig, "El món d'ahir", haurien de ser d'obligada lectura per a nacionalistes de tota mena.

- En una altra cosa estic d'acord amb vostè: als diaris de paper "els queden dos telenotícies". Només cal comptar els quioscs que han tancat a la Gran Via

Em temo que el paper s'acaba, sí, però no s'ha trobat la manera de guanyar diners a la xarxa.

- "Als nacionalistes mai no els ha agradat Barcelona". Cony, ara fins l'alcalde és convergent.

Barcelona sempre ha estat una ciutat massa lliure i plural per al nacionalisme. Salvant les distàncies, és com Nova York pel que fa a l'Amèrica profunda.

- "Ara tenim funcionaris per avorrir". Què s'ha fet de l'esperit emprenedor dels catalans? Durant anys havia hòsties per entrar a la Generalitat, TV3 o els Mossos.

Abans del nacionalisme, el funcionariat era una cosa de madrilenys amb les seves canyes i els seus cafetons. Ara tothom vol ser funcionari, que és el menys català que hi ha! A vostè no li sembla greu, fins i tot des d'un punt de vista independentista?

- Em dirà que no però crec que un no-nacionalista és un nacionalista espanyol camuflat

Aquesta és una mania de vostès, els nacionalistes. Jo sóc espanyol a seques. I català a seques. Ho accepto amb tranquil·litat i un punt de resignació cristiana. Espanya pot ser un país exasperant, no ho nego, però és el que m'ha tocat.

- L'esquerra, quan no li agrada, diu que això no és democràcia però així només aconseguirem erosionar la democràcia.

Tenim una esquerra que fa molta pena, Rius, i vostè ho sap perfectament. Tant a Catalunya com a Espanya.

- Segons vostè, "l'esquerra s'ha convertit en l'últim reducte dels ineptes" S'ha tornat de dretes?

Crec que això ho va dir Sergi Pàmies, que és un senyor molt lúcid. Jo sé que vaig créixer detestant la dreta i idealitzant l'esquerra. I després he descobert que a tot arreu couen faves i que hi ha molt inepte fent-se el progre.

- "Tu queixa't de Barcelona i se't titllarà ipso-facto d'anticatalà carregat d'auto-odi". Ho diu com si, a Catalunya, la crítica fos traïció i l'autocrítica alta traïció?

L'autocrítica està mal vista a tot Espanya en general i a Catalunya en particular: aquí de seguida t'acusen de lliurar a l'acte-odi. La figura del dissident, fonamental en la cultura anglosaxona-recordeu-vos de Christopher Hitchens-, aquí està molt castigada. Quan jo crec que el dissident és l'autèntic patriota, el que es queixa del que fa pudor al seu país perquè la situació millori. Però sembla ser que aquí ens agraden més les adhesions a la búlgara.

- "Els partits polítics de la Transició -incloent CiU-s 'estan desintregrant davant nostre":

PP. PSOE i CiU s'estan podrint. Literalment. Han anat tirant durant trenta anys, però ara estan cansats i sense idees noves. Per no parlar de com s'han corromput. Em temo que caminem cap a una atomització de la política, tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya.

- Això d'Ada Colau és sincer, un truc per créixer, una barreja de les dues coses o, això ho afegeixo jo: una tapadora d'Iniciativa?

Em va comentar Manuel Cruz que Ada Colau ha rebut ofertes d'IC i de la CUP, però no les ha acceptat. M'agradaria creure en ella, però hi ha quelcom que em grinyola una mica. De vegades em sembla totalment sincera, i altres tinc la impressió que només busca una carrera política. Fins ara, almenys, la seva activitat ha tret de polleguera els benpensants, i això sempre està bé.

- Si Catalunya arriba a ser independent, vostè que faria?

Acceptar la situació. Em molestaria, però m'aguantaria. Em traslladaria a Madrid? Probablement: pensi vostè que la meva eina de treball és la llengua espanyola.

- Amb franquesa, escriu des del ressentiment?

No em considero un ressentit, només un tipus més o menys lúcid que diu el que pensa.

- Ho dic perquè els 'seus' ni tan sols van fer justícia amb la cultura underground-Ajoblanco, Star o Disc Exprés-dels 70 ni quan van governar.

Com diu l'amic Carreras, "els nostres ja no són els nostres". I a més, els bons psuqueros sempre van considerar la meva generació una colla de frívols dedicats al sexe, les drogues i el rock and roll. Ens divertim més que ells i això no ens ho perdonen.

- Josep Ramoneda -i Jordi Balló- s'ho van treure de sobre al CCCB.

Els psuqueros dels quals li parlava. Jo pretenia muntar una exposició sobre la Barcelona "underground" de la Transició i, pel motiu que fos, la cosa no acabava de fer-los gràcia. Sembla que a Barcelona la Transició només la poden explicar els excomunistes de bona família.

- Esquerra, a l'oposició, sempre criticava la Catalunya dual de PSC i CiU però a mi això del Centre d'Art Santa Mònica em va semblar el xiringuito d'ERC. Quan van arribar al poder van fer com els altres.

Als polítics, per regla general, la cultura els la bufa. I els d'ERC no són una excepció: només els interessa la llengua, no el que es faci amb ella. De totes maneres, crec que el meu amic Vicenç Altaió, recentment cessat, ha fet una bona tasca.

- Ni li explico en el tema de premsa digital on van arribar a crear tres diaris -una per a cada corrent del partit- a base de subvencions públiques, però un dia caldrà explicar amb tots els ets i uts.

Ho deixo a les seves mans, amic Rius, que jo estic tornant al segle XX. El XXI va començar molt malament i, a dia d'avui, segueix tenint molt mala pinta.

- Jo, quan escrivia a El País, vaig pensar que el de Ramón de España era un pseudònim i que el de España era per fotre. Hi havia una secció d'opinió memorable a més de vostè: Javier Cercas, Enrique Vila-Matas, Joan Barril, Guillem Martínez.

No va ser vostè l'únic. Hi va haver qui creia que jo era un invent de Bassets i Vidal-Folch per fotre els nacionalistes, com diu vostè. Però ja ho veu, existeixo i em dic així. De fet, el cognom és l'únic que conservo del rumb dels De España. Quan jo vaig néixer, en la família ja no quedava ni un dur ni un maleït títol nobiliari.

- Em deixa acabar amb els retrets? Això m'ho va dir un dia Macià Alavedra i va encertar-la: jo, els retrets, els faig al final.

Quant li va cobrar el senyor Alavedra per aquest consell tan savi? Perquè no pretendrà fer-me creure que l'hi va donar de franc, oi?

- No es pot comparar el "règim pujolista" amb el "règim franquista". Ni tan sols vostè. Amb Franco no votava ni Déu.

Ja sé que Franco era un dictador i que Pujol va ser elegit pel poble, però s'assemblen més del que vostè creu: aquest messianisme, aquesta mania per salvar el seu poble de sí mateix, aquesta sensació d'estar sempre en possessió de la veritat... La repressió és diferent, és clar. Els franquistes et ficaven a la garjola i els pujolistes optaven per la mort civil. Els franquistes censuraven i els pujolistes van aconseguir que la gent s'autocensurés. Dit això, és evident que el franquisme feia fàstic i el pujolisme era tan sols una tabarra.

- Ni posar a Pujol amb cara de Kim Jong II a la portada.

Que no és Kim Jong II, home, és Pujol vestit de Mao i retratat a la manera d'Andy Warhol. L'autor és Manel Rubiales, un vell amic de l'"underground", i forma part de la seva sèrie "Catalan Pop". Jo tinc el quadre a casa i sempre que el miro em fa riure.

- A un expresident de la Generalitat tampoc no se li pot dir Gran Patufet ni Patufet ni Barrufet. La crítica política no hauria d'estar exempta de respecte institucional. Jo no em referiria així ni per parlar d'Aznar.

Doncs fa vostè molt malament. Però si Aznar és el Darth Vader del PP. Respecte institucional? Per què he de respectar gent que governa en contra de les persones com jo?

- És clar que d'en Montilla diu que era "estèril, pusil·lànime i farsant". I això que era dels 'seus'.

Li remeto a la frase de Carreras. I ara una de Marx: la tragèdia es repeteix com a farsa. Tragèdia? Maragall. Farsa? Montilla. No sé si la cita és exacta. Consulti-ho al professor Moriarty.

- Ni jutjar la gent per la cara que fa. Ho dic perquè fa seus alguns qualificatius de Sostres sobre Francesc Marc-Àlvaro o Pilar Rahola.

Sóc el primer a reconèixer que tinc una papada que no m'agrada gens: ho dic en el llibre. Un cop m'he rigut de mi mateix, crec que ja tinc dret a riure dels altres. I tampoc no és que em burli del ximple del poble, que això sí que seria roí, sinó d'una gent espaviladíssima.

- En fi, m'alegra molt que -malgrat les nostres diferències-, no faci com Mishima: ja sap obrir-se l'estómac amb una espasa samurai. Els catalans no som tan dolents.

Els catalans som com tothom, Rius. La bondat, la maldat i l'estupidesa són de les poques coses que estan repartides equitativament en aquesta vida. I mai no he pensat a suïcidar-me. És com sortir del cinema quan la pel·lícula és molt dolenta: no ho faig mai, ja que pot ser que fora estigui plovent a bots i barrals./ Una entrevista de Xavier Rius.

Publicitat
Publicitat

155 Comentaris

Publicitat
#117 annunaki, BCN, 19/12/2013 - 17:45

Jajajajajajajajajaajajja. ¿en que planeta vive el señor España?

#116 Parsifal, Cat, 11/06/2013 - 22:50

La relació Catalunya-Espanya no te solució: uns volen ser una "nación española" única i els altres se senten també una nació. No te cap solució, sr de España.

#115 BEJOTA, bcn, 11/06/2013 - 16:02

Una encuesta de "El Periódico" presenta una Cataluña dividida .
Un 50,2% es favorable de opciones no secesionistas, frente a un 45% que apuesta por un estado independiente.

#114 EPT, grano, 10/06/2013 - 21:21

ENCUESTA: Los que crean que "Lo de mas es una chaladura" que pulsen flecha VERDE, Los que no lo crean que pulsen flecha ROJA.

#113 petitvalenti, barcelona, 10/06/2013 - 20:54

Ai Ramon, com t'has de veure ara que ja costa més que et paguin els sopars i les copes!!!