Amb motiu del 78è aniversari de la mort de l'expresident Francesc Macià, l'entitat Memòria i Història de Manresa treu a la llum dos documents inèdits que parlen de la mort de Macià.
Un és una carta que Jaume Creus, amic de Macià, va escriure el 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer per aclarir alguns detalls de la mort i el funeral del president i on s’explica que el cardena Vidal i Barraquer va haver d'obligar al bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià.
Creus carrega contra el bisbe Irurita i explica com el cardenal Vidal i Barraquer l’obligà a atendre les peticions de la família de Macià, a les quals es negava: “a Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita”.
“Estalviem la paraula senyor perquè no n’era. Es negava a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l’absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament. El bisbe posava per condició que també tenien d’anar capellans a l’enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l’enterrament, sinó el Govern de Catalunya, segons les lleis establertes, -Doncs no hi ha capellans-, deia el bisbe”, afegeix Creus.
Jaume Creus explica com s’hagué d’enviar una carta amb auto al cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo dels fets. El cardenal immediatament telefonà al bisbat: “Al demanar pel bisbe li digueren que ja s’havia enllitat. Amb energia va comminar que es llevés i li va donar l’ordre taxativa que tot seguit s’enviés a casa del president el que demanava la família i es donés el degut compliment als seus desitjos. Així es va fer”.
D'altra banda, s’ha publicat la crònica que Joan Alavedra, secretari personal de Macià, va fer a Ràdio Barcelona dos anys després de la seva mort. Alavedra en el seu escrit parla de l’acceptació de la mort per part de Macià: “En la seva cambra, resistia a la mort. Hi lluitava. No volia morir. Mancava tanta feina...! No volia morir. Ni ho creia. Va ser més tard, això. Però així que ho va comprendre, va acceptar-la, la mort. Amb naturalitat, amb coratge, com tots els actes de la seva vida”.
També explica com es va viure aquella angoixosa matinada de Nadal i quan finalment Ventura Gassol va telefonar-lo i li digué: “Veniu...! Correu...! S’acaba...!” A més, en aquesta crònica radiofònica, Alavedra defineix Macià com “un home de gran volada. Un català de molta ambició per la seva pàtria. Un home de gran raça. Un caràcter que marca una generació. Un home d’aquells que agafa un país, el desperta d’un crit, i el posa en marxa...”
