Publicitat
Cultura · 8 d'Agost de 2020. 18:32h.

El coronel maleït

El defensor de Terol va ser afusellat pels republicans i processat pels franquistes

El coronel maleït

Si hi ha un coronel maleït a la Guerra Civil -a més de Segismundo Casado, que va rendir Madrid a les acaballes del conflicte- és Domingo Rey d'Harcourt (1885-1939), defensor de Terol. El militar va ser afusellat pels republicans en un poble de Girona després de la caiguda de Catalunya quan els franquistes ja li havien obert procés per la rendició. No pot haver-hi pitjor desgràcia que ser odiat pels dos bàndols.

La història ha estat recuperada ara amb la biografia "El coronel Rey d'Harcourt" (Editorial Delsan) a càrrec de l'historiador Fernando Martínez de Baños Carrillo (Madrid, 1952) i amb la col·laboració del nét de la víctima, Fernando Rivera Rey d'Harcourt. El fet que l'autor sigui militar -coronel retirat- i doctor en història per la Universitat de Saragossa sens dubte hi ajuda.

La batalla de Terol -que es va lliurar amb temperatures de fins a 17 graus sota zero- va ser una de les més cruentes de la guerra i, fet i fet, inútil. Com diu Martínez de Baños al final de l'obra, "no va servir per a res: només es va aconseguir la mort de 100.000 persones".

Terol va ser l'única capital de província recuperada per la República encara que a un cost altíssim i de manera efímera. Al seu dia, en tot cas, va ser també un cop moral per al bàndol franquista i una victòria propagandística per al republicà. Franco no li va perdonar.

Els combats es van perllongar entre el 15 de desembre de l'any 1937 -inici de l'ofensiva republicana- i el 7 de gener -data de la rendició de la ciutat pel coronel Rei d'Harcourt-. El patiment va continuar després fins el 22 de febrer quan la ciutat -ara en mans republicanes- va ser conquerida de nou pel bàndol franquista.

Terol era una punta de llança en territori republicà. Franco es va decidir després de la batalla per l'ofensiva cap el Mediterrani per tallar la República en dos en comptes d'intentar conquerir Madrid. Els republicans -amb el general Vicente Rojo al capdavant- havien triat precisament la ciutat aragonesa per alleugerir la pressió sobre la capital.

El coronel Rey d'Harcourt -d'artilleria, com Napoleó- havia nascut a Pamplona el 20 de desembre de 1885, fill d'un tinent coronel d'infanteria. Tot i el cognom -era el segon, que va unir al primer- els seus orígens familiars no estaven a França sinó a Galícia i a Navarra.

Nascut en un ambient tradicionalista es va adherir al cop d'estat i va combatre, en els primers mesos, en diverses localitats d'Aragó. El seu fill Enrique va morir a la batalla de Brunete després d'haver estat ja ferit de gravetat a Àlaba.

D'Harcourt va arribar a la ciutat vint dies abans de l'ofensiva republicana i va intentar organitzar la defensa d'una àrea de 180 quilòmetres quadrats i amb seixanta quilòmetres de front. L'infern es va desencadenar el 15 de desembre -en una operació acuradament planificada- quan exèrcits republicans van atacar pel nord, per l'est i pel sud.

La història és coneguda i va atreure l'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Fins Ernest Hemingway, llavors un jove periodista no consagrat com a escriptor, va estar aquí. I el britànic Kim Philby, que amb els anys es faria famós com a talp del KGB, en qualitat de corresponsal de premsa.

Les condicions van ser esfereïdores perquè als combats, als bombardejos -d'artilleria i d'aviació- i de la manca de queviures calia afegir un fred polar. El general Muñoz Grandes, que va manar després la Divisió Blava en l'URSS, acostumava a dir que "per fred, el de Terol".

guerra-civil-viaducto.jpg

La defensa perimetral que havia plantejat Domingo Rey d'Harcourt va anar cedint i finalment van haver de refugiar-se en alguns edificis com la Diputació, l'antiga caserna de la Guàrdia Civil -actualment seu de dependències oficials de Govern d'Aragó-, la comandància militar o el seminari, un dels immobles més imponent de tot Terol.

Després d'una defensa desesperada, el coronel -després consultar-ho amb la resta de comandaments i oficials com estableix el codi militar i sotmetre-ho a votació- va decidir rendir-se per evitar més morts. En els disset dies que va durar el setge al seminari, per exemple, hi va haver més de 400 morts i 800 ferits.

Franco no li va perdonar mai perquè esperava una resistència a ultrança com a l'Alcázar de Toledo i la caiguda va ser una injecció de moral per a la República. Però com diu a l'autor: "Les raons per optar per la rendició eren inapel·lables. El 80 per cent dels oficials eren baixa. Els soldats no eren res més que una massa inerta abatuts pel cansament, la desesperança per rebre reforços i l'obsessió material".

Presoner al costat d'altres quaranta persones -inclòs el bisbe de Terol, Anselmo Polanco- el gener de 1938 va ser traslladat a Barcelona. Al principi va ser tancat en un convent del carrer Rosselló habilitat com a presó, després en altres dependències i finalment al castell de Montjuïc.

El govern republicà va intentar intercanviar-lo tres vegades però el règim franquista sempre va al·legar que "no interessa". En una d'aquestes ocasions va ser pel líder d'Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera, que va acabar sent afusellat. Carrasco va haver de fugir de la rereguarda republicana perquè la seva vida corria perill si queia en mans dels incontrolats.

El 26 de gener, abans de la caiguda de Barcelona, van ser traslladats en camions cap a la frontera francesa fins a arribar a la localitat de Pont de Molins, a l'Alt Empordà. En un barranc conegut com a can Tretze van ser executats i després ruixats amb gasolina sense comprovar si algun estava encara amb vida. Inicialment es va atribuir l'afusellament a soldats de la Divisió Líster però el dirigent comunista sempre va negar els fets.

pontdemolinsbarranccantretzesanticoll.jpg

 

Les restes no van tenir millor sort. La seva vídua, Leocadia Alegria, i la seva filla Ana sempre van defensar la seva rehabilitació. Fins i tot li va enviar diverses instàncies a Francisco Franco sense resultat. El trasllat des de Pont de Molins a cementiri de Logronyo no van ser autoritzats fins a març de 1972. I encara en una cerimònia íntima. Ni tan sols va ser permès un cotxe funerari i va haver de fer-se en un vehicle particular.

La teoria de l'autor és que el general Varela va voler utilitzar a Rei d'Harcourt com a cap de turc per tapar els seus propis errors. L'ofensiva republicana no només era coneguda pels serveis d'informació franquistes amb antelació sinó que al 31 de desembre van estar a punt d'alliberar la ciutat. Fins i tot els soldats republicans s'havien retirat. Però davant la caiguda de la nit va ordenar la retirada dels seus homes i les tropes de la República van tornar a ocupar les seves posicions. / Un reportatge de Xavier Rius

Publicitat
Publicitat

13 Comentaris

Publicitat
#9 Ignacio, Madrid, 13/08/2020 - 12:39

Gran artículo, señor Rius. Había oído hablar de esa biografía de Rey d'Harcourt, pero nunca he conseguido encontrarla.
Me permito recomendarle la lectura de un libro que se publicó hace 3 años, "la batalla de Teruel", del joven historiador turolense David Alegre, el más completo de todos los que he leído sobre el tema.

#6 Resistencia , Flors i violes , 09/08/2020 - 11:38

Si no lo conocen recomiendo " Marruecos 17 a las 17" de Joaquín Gil Honduvilla, jurista e historiador militar sobre lo que ocurrió esos primeros días. Muy riguroso pero ameno, con transcripciones de Consejos de Guerra y comunicaciones internas sacadas de archivos militares de lo que sucedió realmente esos primeros días. Muy interesante.

#5 Resistencia , Flors i violes , 09/08/2020 - 11:17

Interesante artículo. La negativa a intercambiar prisioneros por parte de Franco fue bastante habitual ( no solo en el caso más conocido de José Antonio por el hijo de Largo Caballero) y los motivos denotan su naturaleza mezquina, también como militar.

#4 Joan del Bages, Manresa, 09/08/2020 - 10:53

Molt bon reportatge Sr. Rius. El General Domingo Batet, que va acabar amb el 6 d'octubre sense vessar apenes sang, també va morir afusellat, en aquest cas per l'altre bàndol. I també el repudiaven els indepes de l'època i els anarquistes. Bona la biogfafia d'Hilari Reguer.

#3 Menjamela Grandi, Anapurna, 09/08/2020 - 05:11

Vaya, los republicanos también fusilaban en las cunetas. Fusilado por unos y repudiado por los otros, ¿a este qué "memoria histórica-histérica" le aplican??

#3.1 Ignacio, Madrid , 13/08/2020 - 12:28

Como el 99% de las personas que la critican, es evidente que usted no se ha tomado la molestia de leer lo que dice la ley. De haberlo hecho sabría que en ningún momento se hacen distingos entre las víctimas de uno y otro bando.