Publicitat
Cultura · 13 d'Abril de 2022. 17:01h.

Els catalans 'dolents'

Un llibre sobre els que també se senten espanyols

Els catalans 'dolents'

Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, durant la presentació de "Semblanzas catalanas" a la Llibreria Byron de Barcelona

Tinc un immens respecte per l'historiador Ricardo García Cárcel (Requena, València, 1948) encara que sospito que no ha de ser del gust de la historiografia oficial que es practica actualment a Catalunya.

En primer lloc perquè és deixeble del malaguanyat Joan Reglà (1917-1973), el millor migvalista català del segle XX després de Vicens Vives, a qui un càncer prematur -com tots els càncers- es va emportar a la plenitud quan no havia arribat a la seixantena.

I, en segon lloc, perquè la seva “Història de Catalunya segles XVI-XVII”, en dos volums, donen algunes claus de la Catalunya actual encara que siguin dels anys 80. També sobre les batalles entre historiadors que s'apropaven.

Ara García Cárcel, juntament amb María Ángeles Pérez Samper (Barcelona, 1949), acaben de publicar “Semblanzas catalanas. La Cataluña plural en la España global” (Càtedra, 21,95 euros)

Pérez Samper té, entre altres obres, el “Catalunya i Portugal el 1640: Dos pobles en una cruïlla” (Curial, 1992) però a un preu prohibitiu fins i tot de segona mà: 375 euros.

El nou llibre recull els perfils elaborats per diversos autors sobre els altres catalans.

Aquells que, sovint, no han encaixat en la història oficial de Catalunya o han estat considerats tebis o fins i tot mals catalans.

doria.jpg
Daniel Arasa  y Sergi Doria, durant la presentació

 

Des del president de la Primera República espanyol, Estanislao Figueras -a càrrec de Federico Martínez Roda, de la Universitat Catòlica de València- passant per Rius i Taulet (Antonio Fernández Luzón).

També els Godó (Màrius Carol) o l'enfrontament entre Marcel·lí Domingo i Joaquín Bau (Daniel Arasa, bon coneixedor del tema), Eugeni d’Ors (Andreu Navarra) o Vicens Vives.

Per la seva banda, l'economista Gabriel Tortella analitza els “catalans que manaven a l'economia espanyola” -com Joan Sardà o Fabián Estapé-, Sergi Doria analitza el paper de Samaranch i Maragall a la Barcelona olímpica, Javier Paniagua se centra en Ernest Lluch i Sergio Vila-Sanjuán se centra en el malaguanyat Carlos Ruiz Zafón, el més universal dels escriptors barcelonins recents.

Com va dir el mateix Ricardo García Cárcel a la recent presentació de l'obra a la Llibreria Byron de Barcelona “hi ha hagut nexes constants amb la resta d'Espanya”. “Quan a Madrid diuen ‘els catalans són …’; jo sempre dic que ‘els nacionalistes catalans són …’, va afegir./ Una ressenya de Xavier Rius.

Publicitat
Publicitat

10 Comentaris

Publicitat
#8 Albert, El masnou, 14/04/2022 - 11:06

Aquesta noticia no hauria d estar a la seccio de cultura. De cultura en te poc, jo la posaria a la seccio de politica. No deixa d, esser un llibre escrit per llepaculs del govern de torn.

#7 Marcial Heredia, en el Circo me colé, 14/04/2022 - 09:48

"Cuando en Madrid dicen ‘los catalanes son …’; yo siempre digo que ‘los nacionalistas catalanes son …" Si señor, esta es la base para entenderlo todo. Y hay que rebelarse contra su voluntad de mantener Cataluña como un solo pueblo del que abomina la mitad. A mi bórrenme, que se han creido. Cataluña siempre ha sido plural.

#6 Ramonet, Tarragona, 13/04/2022 - 22:57

Els catalans "bons" deuen ser aquells que volen una Catalunya sotmesa, no sobirana, expoliada fiscalment, provinciana, sense possibiiitat de votar lliure i democràticament per escollir el seu futur i poder administrar els propis recursos que genera......

#5 Onofre de Dip, Vigo, 13/04/2022 - 20:55

Es un auténtico escándalo que el libro de la doctora Pérez Samper sobre las relaciones entre Cataluña y Portugal durante la Guerra de los Segadores no se haya vuelto a editar desde que Curial lo sacara hace ya treinta años. Y lo mismo ocurre con obras vitales de la historiografía catalana que son casi inencontrables.

#4 Onofre de Dip, Vigo, 13/04/2022 - 20:45

Reglà (don Juan, para sus alumnos) fue profesor de mi madre en la Universidad de Valencia, de lo que ella siempre se ha sentido orgullosa. De hecho, en mi casa aún se venera su nombre. Él, junto a Miquel Tarradell y Giralt Raventós aportó un aire nuevo del que la universidad valenciana estaba muy necesitada en aquellos años sesenta.