Publicitat
Cultura · 27 de Febrer de 2012. 08:05h.

"Em sap greu morir-me, perquè el que estic fent m'agrada"

Josep Maria Espinàs, que porta més de seixanta anys escrivint als diaris, publica "Entre els lectors i jo"

Josep Maria Espinàs és l'escriptor que més bé sap triar els adjectius d'ençà de Josep Pla. Si algú en dubta només ha de recuperar algun volum dels anys 70 com els "Cafès de Barcelona" o "Quinze anys de cafès de Barcelona, 1959-1974", que trobarà a les seves obres completes.  Però és també, probablement, l'únic clàssic vivent que ens queda: un article seu sobre "La sempre discutida propina" va ser utilitzat, per exemple, a les recents proves de quart d'ESO.

Als seus 84 anys -atenció: en farà 85 el proper 7 de març- acaba de publicar "Entre els lectors i jo" (La Campana) on fa un repàs de les principals cartes que li han adreçat els lectors durant la seva llarga trajectòria d'articulista. Perquè Espinàs ha fet de tot: cançó, novel·la, teatre, literatura de viatges, periodisme... I és també el nostre particular rècord guinness: porta escrivint als diaris més de 63 anys, dels quals 35 amb periodicitat diària.

Per això em rep, per a l'entrevista, al pis de l'editorial on treballa, al costat d'Isabel Martí, en una finca règia del carrer de Muntaner de Barcelona. Però és dificilíssim entrevistar Josep Maria Espinàs: és dels pocs escriptors reconeguts a qui no li ha pujat mai l'èxit al cap. I has de fer mans i mànigues per intentar arrencar-li allò que en periodisme es diu un titular, perquè sembla que passi per la vida de puntetes, sense criticar ningú, sense ni alçar la veu.

Per això començo amb un retret -"per què no ha escrit unes memòries?, li pregunto amb tot el respecte"-malgrat que tenir alguns llibres de memòries com "El nen de la plaça Ballot", "Relacions particulars" o El meu ofici"-, però a Josep Maria Espinàs li falta ego -i segurament també 'mala llet', ja em perdonaran- per fer un llibre de memòries.

"Hauria de ser un llibre gruixut. És cert que està molt ben vist, però jo hauria de fer les memòries a trossos", afirma. "Jo no m'imagino escrivint vaig néixer tal dia, la meva joventut va ser, vaig viure allò, etc,  confesso que m'avorriria. En canvi hi ha punts de partida de reflexió que trobo apassionants, que em diverteixen sense voler investigar petits aspectes de la vida i els explico en petits llibres, però si vas sumant els llibres que he escrit fins ara algú podria dir 'aquestes són les memòries de l'Espinàs".

De fet, el seu darrer llibre -l'esmentat "Entre els lectors i jo"- és també una mica d'això. Un recull de cartes en què es pot trobar de tot: des d'una lectora amb temptacions suïcides a un emigrat a Amèrica que li demana a "una mossa ferma i catalana" per al seu fill -la carta era del 1987- per casar-la amb llur fill. Però el propi Espinàs adverteix que "si ens instal·lem en un altre país, potser guanyarem diners, però a canvi hi perdrem unes altres coses, com la llengua".

"La llengua -afegeix- és una cosa que o bé la ignores, o els qui tenim passió per la llengua, per totes les llengües, veiem la importància que tenen per explicar-se, els conceptes. Jo només sé el francès i el castellà bastant bé. Jo vaig estudiar en castellà pel franquisme, sé una mica d'anglès, una mica d'alemany i una mica de grec i de llatí. Tinc la sort o la desgràcia de pronunciar bastant bé. Enganyo molt i com que dic algunes frases en euskera els bascos em continuen parlant en euskera. Les llengües m'han interessat molt".

Espinàs és tan optimista que ni tan sols alguna pregunta sobre el futur del català el fa tornar pessimista. "Ara hauríem de fer una lliçó -que no és el meu estil- per dir com estava el català al s. XVI, XVII... El 1900 van sortir uns bons escriptors catalans clàssics. No es poden fer profecies. A la meva llarga vida ja m'ha arribat l'experiència que no puc explicar-me a mi mateix per què he fet un cosa, com puc preveure què faran tota una humanitat o un país o una ciutat? Sóc respectuós amb la ignorància que hem de tenir de moltes coses sobre les quals profetitzem amb una facilitat extraordinària".

Què aconsella als joves periodistes? "El periodista que vol dedicar-se al periodisme, que s'hi dediqui. El periodista no existeix, existeixen els periodistes. Uns que es dediquen en un terreny, investigació, uns altres que expliquen una realitat, uns altres temes socials, artístics. Jo no veig 'el periodista'; veig diferents periodistes que tinc la sort d'haver conegut, i alguns que considero amics meus, però que no s'assemblen res l'un amb l'altre".

D'altra banda, no creu en la inspiració, sinó en l'esforç, que ja ens cal: "la paraula inspiració és una mica incòmoda i pretensiosa. La inspiració vindrà d'observar, de reflexionar i de posar-te a pensar sobre què he fet. Si en vols dir inspiració "mira, ah saps que faria jo! estic inspirat! No. El que passa és que he reunit informacions diverses i en un moment determinat ha saltat la idea que és el que compta".

Fins i tot es resta mèrits quan se li pregunta què s'ha de fer per estar, als quasi 85, com està ell. "El secret de tenir-ne 85 és fer els 84. Sóc antitranscendentalista i també antigeneralització". En la seva opinió, "la primera cosa que ha de fer la gent és no assemblar-se a mi" i es resisteix també a donar la seva opinió sobre el país: "És que jo no veig el país. És que jo sé que sóc mal contestador perquè no faig frases brillants. Simplement és per una qüestió d'honradesa mental, jo no puc dir el que no penso i llavors, si no ho veig he dit que no el veig".

Josep Maria Espinàs, de fet, no es posa transcendental ni quan se li pregunta per la mort: "no estic obsessionat amb això, no és el meu caràcter, jo ja ho sé que he de morir. Et confesso que em sap greu morir-me, perquè el que estic fent m'agrada i haver-ho de deixar de fer… però jo penso que un ha d'acostumar-se una mica a adonar-se del que li està canviant, les coses, ja no pots fer el que feies temps enrere".

"No em queixo des del punt vista físic. Em considero un privilegiat perquè puc continuar treballant, escrivint el que m'agrada. Jo no m'he hagut de retirar ,però em retiraré algun dia per força perquè em vindrà un senyor i em dirà: "ja està bé, tu! potser que pleguis". Doncs l'accepto [la mort] en aquests moments amb un punt de llàstima, perquè jo trobo que la vida és extraordinària i que estic content d'haver viscut, i penses això podria durar més, però amb una mica de seny has de dir algun dia s'acabarà i ja està i no passa res".

Gràcies, senyor Espinàs, en nom de la literatura catalana. / Xavier Rius

Josep Maria Espinàs
Publicitat
Publicitat

16 Comentaris

Publicitat
#9 A.Orrios, Mataró, 07/03/2012 - 18:32

Frase trista i gloriosa com poques que he sentit mai

#8 luis, barcelona, 29/02/2012 - 12:15

Si te da un ataque de ALZEIMER, quizás no digas esas tonterias y pienses de otra manera

#8.2 Francesc, Barcelona, 01/03/2012 - 01:14

Això has de dir, irrespectuós? Aquestes són maneres? Com et refugies en la impunitat de la xarxa... Se n'hi diu covardia!

#7 Séneca, Barcelona, 27/02/2012 - 22:08

Com aniria Catalunya si haguessin més Espinàs: Seny, cultura, bones maneres, patriotisme, respecte pel proïsme, creativitat i sentit comú. Gent com ell són els que aixequen el nivell d'un país; els que li donen la pàtina de credibilitat i dignitat adienta. L'article de la propina va ser apoteòsic!

#6 Ona, Valls, 27/02/2012 - 21:16

El Sr. Espinàs es una persona educada, culte i sensata i un GRAN escriptor. Llegir el seus llibres es un gran plaer, la seva narrativa es molt clara i es pot dir que et sents com si tu visquesis el que ha escrit, Felicitats i per molts anys!

#5 Francesc, Barcelona, 27/02/2012 - 17:37

El sr Espinàs és un senyor de Barcelona. Els meus respectes.