Publicitat
Cultura · 20 de Febrer de 2014. 13:45h.

"Es publica molta palla i poc gra"

L’escriptor valencià Manuel Baixauli denuncia que la cultura "està saturada de frivolitats"

"Es publica molta palla i poc gra"

Manuel Baixauli (Foto: Francesc Vera)

“La cinquena planta” (Proa) és l’última novel·la del pintor i escriptor valencià, Manuel Baixauli (Sueca, 1963). Un relat intens on les sensacions i emocions que narra B, el protagonista de la història, arriben al lector de tal manera que les pots sentir a la teva pròpia pell. Una obra on explica la paràlisi total que va patir a través de situacions fantàstiques, oníriques i surrealistes combinades amb diàlegs, imatges i monòlegs.

- En acabar el llibre vaig haver de sortir al carrer a respirar. Em calia pair l’obra. Està d’acord en que és un llibre intens que cal digerir?
 
És intens i de digestió lenta, però no difícil. L’he treballat molt per tal que fluïsca i siga plaent de llegir. Com a lector també m’agraden els llibres que continuen vius dins de mi, inclús molt de temps després d’haver-los llegit.
 
- El fet de no ser un relat lineal li ha permès ser més creatiu i no estar subjecte a res?
 
No em naix, escriure un relat lineal. El món actual és una successió permanent d’interferències. Al costat d’un text en tercera persona hi pot haver un diàleg, una imatge, un aforisme o un monòleg interior. Quant a estar subjecte o no, tota obra d’art ha de respectar unes lleis internes de coherència.
 
- El protagonista, en B, és en realitat Baixauli?
 
En el mateix sentit que K puga ser Kafka.
 
- No li preguntaré si és autobiogràfic perquè al llibre diu “sempre dic que no quan m’ho pregunten, però és fals” Els personatges, els paisatges, les situacions, tot està basat en coses que coneix?
 
Sens dubte. Tot allò que escric ho he viscut, si més no dins de mi.
 
- Tot i que hi hagi fets autobiogràfics, a “La cinquena planta” també hi ha fets imaginaris. Com ha jugat amb l’imaginari i la realitat?
 
La veritat va molt més enllà de la superfície de les coses. Moltes veritats són interiors. D’altra banda, hi ha cap novel·la que no tinga fets imaginaris? Què és l’art, si no una invenció a partir de la realitat?  
 
- Es va quedar immòbil com una pedra. “Res no torna de l’altre món. Tot és ací” (V.Holan) Vostè estava aquí, conscient de tot el que passava però el cos no hi era.
 
La frase d'Holan parla dels difunts i dels records, que no desapareixen, que continuen ací, amb nosaltres.
 
- “La malaltia havia acrescut la seua natural tendència a la brevetat, l’havia fet més impacient, més avar en l’ús del temps” No apreciem cada minut que vivim?
 
No. Solem viure en una inconsciència activa. Vistos des d’un terrat, semblem formigues. Segons com ho mires, fem riure o llàstima.
 
- “Respirar, moure’s, parlar... En són conscients els qui tenen això que habiten al Paradís?” La vida és efímera i fràgil?
 
I tant, que ho és! Ens la passem projectant gestes que es compliran o no, però que rebaixen el present a pur tràmit, quan l’ara i ací, els successius presents, són l’únic que, de veritat, tenim.
 
- Hi ha situacions surrealistes, oníriques, fins i tot, fantàstiques. Tot això va viure com a conseqüència de Guillain-Barré?
 
Tot això hi és, a la realitat. Simplement cal fixar-s’hi, per veure-ho. Les malalties greus t’esmolen i et fan més lúcida la mirada.
 
- “Envege els qui fan vida normal, els qui parlen amb desimboltura i despreocupació i somriuen i respiren sense adonar-se que ho fan”. És un tòpic, però, no valorem el que tenim fins que ho perdem?
 
No sé si és un tòpic, però és una gran veritat.
 
- Déu me’n guard de trobar-me en un lloc com el Sanatori. Realment era tal com el descriu?
 
No exactament. Els lectors el veuen a través del filtre de la literatura i de la personalitat de l’autor.
 
- Quan estava a la UCI, B pensava “Tothora afronte com sobreviure, com superar cada segon, cada minut. Només atenc el present. Cada instant m’exigeix tota la capacitat de concentració”. Fins i tot a mi, em fa la sensació que em falta l’aire...
 
D’això es tracta, quan escrius: de fer sentir.
 
- “Els retrats seus que aparegueren dins de calaixos li parlaven d’algú que havia sigut ell, i que ell ja no era”. Manuel Baixauli va perdre una part d’ell mateix després de Guillain-Barré?
 
Al contrari: vaig créixer. Som la suma de tots aquells que hem sigut.
 
- Va trobar en l’escriptura la manera de tornar a viure intensament?
 
Ho vaig sentir sense necessitat de l’escriptura, però l’escriptura, en obligar-me a reviure l’infern i mirar-lo als ulls, li n’ha restat virulència.
 
- “Per a fer literatura cal tenir, a més, alguna cosa a dir que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua...” Creu que hi ha moltes persones que escriuen “intentant ser políticament correctes o pensant a agradar vés a saber a qui”?

Es publica molta palla i poc gra. La dieta cultural de la nostra societat és intel·lectualment insana, està saturada de frivolitats./ Una entrevista de Mireia Giné

Publicitat
Publicitat

6 Comentaris

Publicitat
#3 Josep-Maria, Barcelona, 20/02/2014 - 20:33

«Es publica molta palla [...]. La dieta [...] és intel·lectualment insana, està saturada de frivolitats.»

Això és una obvietat. I també ho és que hi ha escriptors que fan declaracions que no casen amb les coses pretensioses però mediocres que escriuen.

El temps ajuda a veure-hi clar.

#3.1 Ignasi Ripoll, Sant Carles de la Ràpita, 21/02/2014 - 08:56

Mentre sigui un problema, a més corregible, cal assenyalar-ho, per molt obvi que sigui. Trobo que cal insistir en coses com aquesta: El món actual és una successió permanent d?interferències.
L'entrevista està molt bé.

#3.2 imma, Cullera, 21/02/2014 - 12:54

I el teu comentari, J. M. , no és gens pedant, no?
Per què no proves a llegir el llibre. Potser descobreixis, com jo, que tenim un gran escriptor català (perdó: valencià) de gran altura.

#2 Casper, Bcn, 20/02/2014 - 16:40

Pues no me extraña, de 100 libros que se editan en Cataluña, 98 son del Proceso soberanista, 1 de la Gabancho y otro de la Clara Simó. Una pura mierda.

#1 Korrupotkin, Vic, 20/02/2014 - 14:57

16.500.000 de expolio anuales? Bah, pues yo creo que es genial que los impuestos catalanes vayan a Madrid. Así, mientras ellos asfixian al govern nosotros culpamos a la lengua catalana....juas, juas

#1.1 Jordi, ,, 20/02/2014 - 17:12

Muy oportuno tu comentario, precisamente en una noticia que habla de la falta de originalidad.