El periodista Ramon d'Espanya li va dir un dia al seu director a Crónica Global, Xavier Salvador: “M'agradaria fer una sèrie d'articles sobre llocs de Barcelona que han desasparegut i personatges que han mort”.
El director del digital li va replicar: “Una idea fantàstica per augmentar el nombre de lectors. L'alegria de l'horta”.
Però feliçment va donar el seu vist-i-plau al projecte i ara ha sortit, en format llibre, aquest recull d'articles: “Barcelona fantasma (Vegueta Ediciones. 21,50 euros).
La veritat és que el títol –personalment sóc partidari de titulars curts, i fins i tot de dues paraules– encaixa com a anell al dit.
Javier Cercas, en un pròleg exemple de rigor i precisió, recorda que l'autor “és incapaç de concebre la literatura sense humor o, com a mínim, sense ironia” cosa que, en els temps que corren, s'agraeix.
El mateix Ramón de España va exhibir múscul el dia de la presentació a la Llibreria Byron de Barcelona el passat 17 de març amb èxit de crítica i de públic. Als cinc minuts, ja feia mitja dotzena de comentaris sarcàstics, inclòs un sobre ell.
Cues per signar exemplars després de la presentació
Al llibre, explica Cercas, “desfila una diversa galeria de tipus memorables -suïcides, alcohòlics, drogoaddictes, músics fugaços, cineastes o escriptors frustrats, excèntrics sense remissió”.
Però també llocs com el bar de l'Astoria, el Drugstore del Passeig de Gràcia, l'Avinguda de la Luz, la llibreria Áncora & Delfín. O personatges com La Voss del Tropico, “el gran Vallcorba”, Pepe Ribas o l'escriptor ja desaparegut Francisco Casavella. També el Catalunya Expess, el millor diari de Barcelona d'aquella època -almenys el més audaç- encara que va acabar desapareixent.
No només això sinó que el prologuista recorda també que l'única forma decent d'autobiografia és la crònica periodística. Jo ho dic sempre: a la merda la piràmide informativa que ens van ensenyar a la facultat.
Així ens hem assabentat que Ramón, de jove, solia anar “cocido” -terme que hauria de ser inclòs al diccionari de la Reial Acadèmia des de ja-, que va anar a la Granés, que el seu pare era militar i que va començar a la premsa underground, que en aquella època es feia als quioscos amb La Vanguardia.
Assistim també als enfrontaments -de vegades etílics- entre la gauche divine i els moderniquis, als quals pertanyia l'autor.
En efecte, el llibre és un homenatge de 300 pàgines –es llegeix ràpid, massa pel meu gust– a una Barcelona que se'n va anar i ja no tornarà.
Com va dir el mateix autor a la presentació, “hi ha hagut un afany d'acabar amb la vida cultural barcelonina i convertir-la en capital d'una nació mil·lenària”.
Si Faulkner tenia el Deep South i Jesús Moncada, Mequinensa; Ramon tenia l'Eixample de Barcelona, fins i tot més enllà. De vegades fins i tot s'aventurava per la Barceloneta./ Una ressenya de Xavier Rius
