Publicitat
Cultura · 17 de Gener de 2014. 08:45h.

“Llegir Proust no és difícil”

Josep Maria Pinto, traductor de l'autor francès: "és un dels tres o quatre escriptors més importants del segle XX"

“Llegir Proust no és difícil”

Josep Maria Pinto

Josep Maria Pinto (Barcelona 1962) ha publicat el recull de poemes El llast de les abelles (L'llot, 2002) i l'assaig Combray, de lluny (A Contravent, 2010), però s'ha compromès a traduir A la recerca del temps perdut, de Proust, i de moment ja porta tres volums amb l'editorial El Cercle de Viena: Combray (2009), Un amor de Swann (2010) i A l'ombra de les noies en flor (2012). Si algú no s'ha atrevit mai amb l'autor francès ara, amb les seves traduccions, és el moment. En aquesta entrevista dóna sis raons per llegir-lo: perquè et ve de gust, perquè vols aprendre, perquè té un estil característic, perquè és un dels "tres o quatre" escriptors més importants dels segle XX o "per tot plegat".

- Ja m'ha perdonat per dir-li boig?

Em va fer gràcia, ja s’ho pot imaginar. El títol va servir perquè la gent de Gelida es preguntés qui podia ser el boig del poble.

- Per què Proust? Li seria més fàcil traduir Louis de Funes, en el cas que Louis de Funes fos un escriptor vull dir.

Sí que hauria estat més fàcil. Però la traducció de Proust no la mesuro en termes de feina o de dificultat, és un plaer que dec al fet que Viena Edicions també considera la publicació de La Recerca com un projecte engrescador. Un plaer perquè cap escriptor té un estil que em sedueixi més, tan ampli i inacabable. Perquè el que m’interessa més de Proust és l’estil, més que no pas les descripcions o el retrat d’una societat.

- La mare de Proust era jueva, a l'obra es palpa l'antisemitisme de la societat francesa del XIX. Abans de l'afer Dreyfus explica que "tot el que era jueu va anar a parar avall i uns nacionalistes obscurs van pujar a prendre'ls el lloc"

L’antisemitisme és una constant europea dels darrers segles. A totes les bones societats s’accepta la presència jueva i el capital jueu a contracor, però n’hi ha prou que es produeix un petit (o gran) incident perquè aflori una aversió ancestral. Només cal llegir l’esplèndid llibre La llebre amb ulls d’ambre (d’Edmund de Waal, que recomano ferventment), que repassa les vides de diverses generacions de la família de banquers jueus Ephrussi, a Odessa, a París, a Viena... Arreu van estar sempre al rovell de l’ou, però al mateix temps, també al punt de mira...

Per cert, Charles Ephrussi, el “parisenc” de la família, va ser, diuen, un dels models per a en Swann. Una curiositat: quan vam triar la coberta per a Un amor d’en Swann, vam decidir-nos per un quadre de Gustave Caillebotte, perquè ja era l’autor del quadre de la coberta de Combray, i perquè s’hi veia un dandi mirant els bulevards de París des d’un balcó. Doncs bé, justament en el llibre de De Waal, vaig saber que el dandi del quadre de Caillebotte és probablement Charles Ephrussi. Així, sense saber-ho, per a la coberta d’Un amor d’en Swann vam triar un retrat “presumptament autèntic” d’en Swann.

- Quin és el seu personatge preferit?

És fàcil identificar-se amb el narrador, perquè tots hem passat les diferents etapes de les diferents iniciacions: sentimental, de l’amistat, eròtica, artística... No només això, es podria dir que és qui ens parla del que no havíem entès, del que intuíem però no sabíem com resoldre, del que no se’ns hauria acudit mai però que ell ens explica com funciona... Dit això, m’agraden molt en Swann i la duquessa de Guermantes, pràcticament dues cares de la mateixa moneda, masculina una, femenina l’altra. Òbviament. Però és que aquest caràcter bicèfal està molt encadenat als rols de l’època i del gènere. La duquessa és més frívola, però gairebé a contracor, en la seva manera de mostrar-se s’hi amaga una malenconia que de seguida s’afanya a amagar darrere el cinisme, la crueltat, el sarcasme...

- Les millors obres de ficció són autobiogràfiques?

Proust defensa que aquesta obra no és autobiogràfica. Com a màxim està més a prop de la frontera de la no-ficció que d’altres que, més allunyades, necessàriament també contenen trets autobiogràfics.

- Proust dubtava del seu talent: "no tenia el do d'escriure", fins i tot de la seva intel·ligència, i de fet arriba a afirmar que “no havia nascut per a la literatura”

El narrador dubta del seu talent quan és jove. Proust probablement també. Estic convençut que quan comença la Recerca té una gran confiança en la seva capacitat. Se sap intel·ligent, probablement ja abans sap que, si no hi ha nascut, en tot cas viurà per a la literatura, i a més ha desenvolupat una eina, un estil, un mètode, que li permet tirar endavant una obra tan ambiciosa.

- Això de l'amor és ben curiós: El senyor Swann es casa amb Odette, una antiga cocotte, "quan ja no l'estimava"

Aquesta frase correspon a un joc continu entre l’amor i la gelosia que recorre Un amor d’en Swann, però també La presonera, i en part tota la Recerca. A La presonera, per exemple, el protagonista es va desenamorant de l’Albertine mentre aquesta no li dóna cap motiu de gelosia, mentre la situació entre tots dos és plàcida i estable. En el moment que ell comença a sentir-se gelós, torna a sentir fins a quin punt l’estima. En el cas d’en Swann és el mateix. Després que l’Odette n’hi hagi fet de tots colors, només s’hi pot casar quan ha deixat de sentir-se implicat en aquest joc, és a dir, quan ja no se l’estima. Per cert, aquesta pregunta no és, en certa manera, un spoiler?

- També diu que "amb els prínceps no se sap mai", sembla que parli del cas Nóos...

Hehehe. Amb ningú no se sap mai.

- En els temps que corren dóna una fórmula per triomfar: "Primer de tot t'ha d'agradar el que fas"

No recordo ara el context, però és l’eterna fórmula assenyada, positiva i segura.

- "El geni consisteix en el poder reflector". Sembla que doni la clau de tots els grans escriptors, no només ell.

Exercir de mirall? Pot ser una bona definició. Reflectir pàgina rere pàgina la complexitat i la realitat de la vida.

- Que la senyora Swann era abans la senyora de Crécy, una gran cocotte no surt fins a la pàgina 205.

Torno a dir-ho, spoiler?

- En la seva traducció fa servir una paraula, mimar, que no surt ni al Fabra ni al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. El català necessita d'una posada al dia?

El català i totes les llengües. Han d’estar obertes a les necessitats expressives. Proust inventa molts neologismes, per exemple. Jo els he traduït com si fossin paraules “homologades”. També he traduït à la lettre paraules que tenien traducció canònica que no he trobat encertada. Gourmandise es traduïa per “golafreria”. No és el mateix. Prefereixo posar gormanderia (que tampoc no surt al diccionari). Hem d’apel·lar a l’amplitud dels coneixements i del criteri del lector. Un “gormand” no és un golafre...

- Proust es va posar a interpretar somnis abans que Freud

Proust és un gran observador dels mecanismes de pensament, i també dels inconscients. A més (i aquesta és un ingredient indispensable, una virtut infal·lible) té molta paciència, no té cap mena de mandra, segueix fins les últimes conseqüències el seu pla i el seu mètode. Proust furga, avança, i quan la majoria dels mortals ens aturaríem, diu, apa, una miqueta més, encara una mica. Té l’esperit obert a les ramificacions, a les associacions mentals que es presenten, i l’habilitat per transcriure-les una rere l’altra per tal que les entenguem. Això s’aplica a la seva anàlisi de la realitat, del pensament, dels somnis, de les relacions...

- Sort que Proust era un infeliç -i asmàtic-, si no potser no hagués escrit ni una línia.

De fet ningú no pot saber què hauria passat si...

- Hi ha una frase especial per a amors desgraciats: "Poques persones comprenen el caràcter purament subjectiu d'aquest fenomen que és l'amor"

No sé si l’entenc, es pot interpretar de moltes maneres. Vostè què hi veu?...

- O quan diu que "de totes els esdeveniments que tenen a veure amb l'amor el millor és no mirar de comprendre"

... de tota manera, els arguments de Proust s’han de prendre amb el màxim context. Hi ha força pàgines web i fins i tot llibres que recullen “cites” de Proust: perden gran part de la seva contundència. El retrat de Proust no és de quatre traços, és més aviat tridimensional, de fer la volta i enfocar el subjecte, el motiu, des de totes les bandes. La sentència no és el seu gènere...

- També dóna consells: "Aquells que pateixen per amor són, com se sol dir de certs malats, el seu propi metge"

Aquesta frase, per exemple, recordo que està enmig d’una argumentació llarga i complexa, amb una comparació molt il·lustrativa del que vol dir. La riquesa de Proust està quasi més en la comparació en si que no pas en la sentència que se’n pot destil·lar.

- Doni, per acabar, un consell: per què ha de llegir Proust algú que no l'ha llegit mai?

Perquè li ve de gust.
O perquè vol aprendre.
O perquè vol conèixer un estil característic i únic, molt ric, molt enriquidor.
O perquè vol saber per quina raó es diu que és un dels tres o quatre escriptors més importants del segle XX.
O per tot plegat.

Per cert, La Recerca és una catedral de més de 3.000 pàgines, d’estructura molt complexa, amb contraforts que aguanten voltes, cúpules i naus... Però sostinc que, per conèixer Proust, o per fer l’experiència de llegir Proust, n’hi ha prou amb llegir el primer volum, Combray, una porta d’entrada radiant i lluminosa. Qui ha llegit aquest llibre ja “sap” què és Proust. Després, pot ser que continuï o que no.

- I com llegir Proust? No és un autor fàcil com Dan Brown, per exemple.

Llegir Proust no és com llegir Dan Brown, això és una evidència. Ara, quina és la dificultat de Proust? No és conceptual, tampoc no és de lèxic. El lèxic de Proust (com el de Pla) és molt ric, molt ampli, però no és difícil. Es precís sense complicacions. Les coses pel seu nom, i si allò que anomenem requereix utilitzar una paraula culta perquè no n’hi ha una altra, és fa servir. Pla, repeteixo, concebia l’ús de les paraules de manera molt semblant.

La dificultat de Proust és la sintaxi. Són aquelles frases tan llargues, amb subordinades a dins de subordinades, amb subjectes que hem d’anar a buscar vuit línies més amunt... Per cert, el francès, pel fet d’acompanyar sempre el verb amb un pronom, masculí o femení, singular o plural, ens indica si s’estava referint a una cosa, per exemple EL plaer, o a una altra, LA felicitat; en català, de vegades hem de repetir el substantiu vuit línies més avall.

Aquesta sintaxi tan complexa, aquesta dificultat, en definitiva, no és insalvable. Ni molt menys... Només cal adequar el ritme de lectura, tenir temps i no tenir pressa. Quan hem llegit, amb la disposició adequada tres o quatre pàgines ja li hem agafat la cosa. D’altra banda, Proust és molt col·loquial i, de fet, parlant solem dir frases tant o més llargues que les seves. Aquest estil de certs llibres contemporanis (“Vaig arribar. Ella ja m’esperava. Se la veia trista. M’hi vaig acostar. No gosava somriure...”) és falsament realista. El realisme (en l’estil, s’entén) s’acosta més a la manera proustiana. Feu un experiment: escolteu el vostre interlocutor en una conversa distesa, o escolteu-vos: veureu que sovint comenceu una frase que, després tres digressions concèntriques, repreneu deu minuts més tard.

- Tinc la sensació que A la recherche i l'Ulisses reflecteixen la decadència d'Occident. Són com les telenovel·les de TV3, no penca ni Déu.

Sí que és cert que descriu vides prou ocioses. Només treballa el servei? Segurament alguns dels agents de canvi i borsa, metges, jutges, músics que surten a la Recerca deuen fer alguna cosa de profit un moment o altre. Ara, se’ls retrata sempre en moments de lleure.

Descriure la vida “laboral” de gent que té feines normals no té gaire interès, potser. Tot i això, ens hem acostumat que ens diguin què fa a la vida i com es guanya les garrofes. Recordo que una cosa que em va sorprendre ja fa molts anys en llegir Paul Auster és que contínuament deia quants diners li quedaven al protagonista o d’on els treia si tot d’una en tenia més. Sembla que Proust no creu necessari il·lustrar-nos sobre aquest tema. /. Una entrevista de Xavier Rius


Publicitat

12 Comentaris

Publicitat
#7 lluisprivat, Barcelona, 21/01/2014 - 15:06

Una abraçada a J.M. Pintó, les seves traduccions m'han obert un poquet (que no és poc) les portes de la narrativa de Proust.
Amb permís de Ll.M.Todó, més que especialista en Proust, però que a mi em fa una mica de por que sa traducció no sigui massa densa per a mi.

En tot cas: gràcies a tots

#6 Marquesa de la Independència, Sant Genís de les Altes Torres , 18/01/2014 - 10:57

Un article que no tracta de la independència??? Però què és això? On t'anirem a parar?? Això és la decadència d'Occident_!

Sort que en Gerard Sisí ha posat les coses al seu lloc!

Mis sales, que me desmayo

#5 Antoni Abat, Bna, 17/01/2014 - 16:38

Gràcies, no esperava trobar Proust a E-noticies. Segueixo la edició que fa voste al Cercle de Viena, peró em sembla que treure mig llibre a l'any és abusar dels lectors que frisem per fer-lo nostre. Vaig llegir la vella edició castellana de Salinas, i quan anys han de pasar per editar els 7?

#4 Joan Ll, Barcelona, 17/01/2014 - 13:44

Proust es el gran escriptor del segle xx.Un plaer total.Gracies per aquesta noticia i espero poder llegirlo en catalá.

#3 Gerard SíSí, Constitució Catalana 1283,1416,1585,1702, 17/01/2014 - 09:49

"Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano..."

"Consulta del Consejo de Castillas sobre el Nuevo Gobierno que se debe establecer en Cataluña" 13 de juny de 1715.