Publicitat
Cultura · 8 de Desembre de 2019. 20:53h.

Lliçons de Midway sobre el procés

Els japonesos van perdre la batalla per confondre "desig amb realitat"

Lliçons de Midway sobre el procés

Com saben els que tenen la immensa paciència de seguir-me a finals del passat mes de novembre vaig estar a París. Més ben dit, a la banlieue de París.

Vaig aprofitar per veure Midway, el film de Roland Emmerich.

No em va agradar. És cert que va ser el dia després de J'accuse, de Roman Polanski, que d'entrada no estava entre les preferides.

Però una és un monument al cinema i a la història -la divisió de la societat francesa pel cas Dreyfus- i l'altra és un reguitzell d'efectes especials i digitals.

Els americans abusen de vegades dels efectes especials. Creuen que fer una pel·lícula és com fer una pizza: que n'hi ha prou amb els ingredients. I no és veritat.

Potser, d'altra banda, continuo ancorat a La batalla de Midway (1976) de la meva joventut.

Aquella pel·lícula amb estrelles de l'època daurada de Hollywood: Charlton Heston, Henry Fonda, James Coburn, Glenn Ford.

El meu pare no ho sabia però sospito que la meva mare estava enamorada secretament de Charlton Heston. L'altre aspirant al seu cor era Alan Ladd.

No endebades, Roland Emmerich, està especialitzat amb aquests tipus de pel·lícules: Soldado universal, Independence day, Godzilla.

Li perdono El Patriota, però jo crec que pel Mel Gibson.

Potser va ser també culpa del francès perquè els francesos, com nosaltres, doblen les pel·lícules. Greu error.

I perquè a més d'una batalla contra els japonesos semblava una batalla personal entre dos dels protagonistes.

En fi, ara que l'han estrenat aquí potser que la torni a veure. En versió original, per descomptat. A veure si confirmo la meva primera impressió.

Però abans he aprofitat per llegir-me Midway. La batalla que va condemnar el Japó (Edicions Salamina, 2019).

El vaig trobar per casualitat. A l'aparador d'una botiga especialitzada en efectes militars al carrer Bruch. Tenen una llibreria impressionant.

Semblava que estigués esperant-me. No vaig dubtar a comprar-lo.

Està escrit per Mitsuo Fuchida, que va liderar la primera onada contra Pearl Harbour (1941).

I Masataje Okumiya, que va estar -durant la batalla- en el grup de portaavions que va atacar les Aleutianes, una maniobra de diversió. Potser l'únic èxit dels japonesos.

No cal dir que tots dos van sobreviure al conflicte i van morir plàcidament al llit. Fuchida el 1976. Okumiya el 2007.

No cal dir, en tot cas, que la història és millor llegir-la que viure-la. En els llibres els morts no són morts, són baixes.

Tampoc és el mateix estar a la coberta d'un portaavions en flames -o encara pitjor: a l'hangar- que assegut còmodament al sofà de casa.

Però gràcies a aquesta obra he descobert que el primer kamikaze va ser un nord-americà!

Surt en petitó. Sense donar-li importància. Cap al final: a la pàgina 321.

“El pilot del bombardeig en picat líder -expliquen- va intentar una agosarada col·lisió suïcida contra el pont del Mikuma després de ser tocat pel foc antiaeri. Va fallar en el pont, però va aconseguir estavellar-se contra la torre del darrere tot propagant el foc a la sala de màquines d'estribord”.

“Això va causar una explosió de gasos a sota que va matar tots els homes que es trobaven treballant a la sala de màquines i va suposar un sever cop per al creuer, intacte fins llavors”, afegeixen.

Una nota a peu de pàgina explica que “el valerós acte de sacrifici va ser realitzat pel capità R.E. Fleming, del Cos de Marines d'Estats Units”.

Per descomptat el llibre no està exempt d'autocrítica. De fet, per això va ser escrit.

Després de la batalla li van encarregar al propi Fuchida, que va resultar ferit, que avalués què havia fallat. Midway havia estat el turning point de la Guerra de el Pacífic. Els japonesos ja no van recuperar mai més la iniciativa. A partir de llavors anirien sempre a remolc.

El capità de fragata creu que l'Armada imperial japonesa va cometre diversos errors: dispersar les forces, descoordinació, subestimar l'enemic, excés de confiança.

La història és coneguda. Els nord-americans van aconseguir enfonsar quatre portaaviones enemics -l'Akagi, el Kaga, el Soryu i l'Hiryu-. Els van enxampar quan estaven canviant torpedes per bombes. Les pesades bombes les apilaven “a una banda perquè no hi havia temps per baixar-a el magatzem” (pàg. 255). Els americans en van perdre només un, el Yorktown, i encara per l'atac d'un submarí.

L'almirall Nagumo, que estava al capdavant del principal grup d'atac, surt malparat pel seu “conservadorisme i passivitat”. La veritat és que, pel silenci de ràdio, va haver de prendre un munt de decisions crítiques tot sol.

“I les batalles, com les guerres que les ocasionen, es lliuren sovint més enllà dels límits de el sentit comú”, adverteixen els autors (pàgina 300).

L'almirall Yamamoto, que dirigia tota l'operació però que al front del Yamato anava més endarrerit, també resulta qüestionat. Potser no era tan bo com ens pensàvem. Com diuen els autors és fàcil obtenir “victòries fàcils contra enemics febles”. Tinc pendent una de les seves biografies The reluctant admiral (1982)

Però Estats Units va demostrar poc després de Pearl Harbour no només la seva capacitat de recuperació sinó que era un enemic temible i audaç. Capaç de colpejar Tòquio -amb el raid de Doolittle a l'abril de 1942- o de jugar-s'ho tot a una carta com en la Batalla de la Mar del Coral (maig del mateix any).

A més la intel·ligència nord-americana era molt superior a la japonesa. De fet, a Midway, els estaven esperant. I els vaixells de l'Armada imperial encara no disposaven ni de radar.

Però el que va fallar en els japonesos, segons els propis autors de l'obra, va ser el “caràcter nacional japonès”.

“La causa última de la derrota japonesa, no només a la batalla de Midway sinó en la guerra, descansa en el caràcter nacional japonès. Hi ha una irracionalitat i una impulsivitat en la nostra gent que es tradueixen en accions desordenades i, sovint, contradictòries”.

“La nostra manca de racionalitat ens condueix, sovint, a confondre desig amb realitat”, conclouen.

Al llegir la frase se m'ha passat pel cap fugaçment -salvant totes les distàncies- el procés.

A veure si els catalans tindrem una mica de japonesos. Al cap i a la fi la guerra és com la política però sense sang. /Un reportatge de Xavier Rius

Publicitat
Publicitat

14 Comentaris

Publicitat
#13 Ariel, Castellón de la Plana, 09/12/2019 - 23:43

Un excelente relato de la batalla desde el punto de vista japonés es "The Shattered Sword" ( Kindle)

#11 Sharp, Tarragona, 09/12/2019 - 14:08

El Alto Mando japones, eran , como los del "proces" que pensaban que danbdo un golpe n Pearl harbour y luego en Midway estarian en condiciones de obtener de EEUU unas condiciones favorables asu bloqueo en Asia debido a su politica de expansion en China. Y como muchos, se equivocaron.

#10 pepe, andorra, 09/12/2019 - 11:28

los yankis una vez mas, engañando a todo el mundo todo el tiempo; provocaron a los japoneses para q les atacaran al cortarles todo suministro de materias primas para su industria. Los USA provocaron la IIGM como forma de salir de la gravisima crisis económica de 1929 de la q solo salieron gracias, q casualidad, gracias a la IIGM.

#9 Reddwarf, Bracelona, 09/12/2019 - 09:18

No existe “maniobra de diversión”, sino “engaño, despiste”. Ni “diversión” ni “decepción”, “false friends” del inglés. Se trata de maniobras para hacer creer al enemigo que harás una cosa cuando en realidad preparas otra.

Equivalente bélico de una finta, aunque en realidad esa sea su definición y traducción más precisa.

#9.1 pepe, andorra, 09/12/2019 - 11:23

son maniobras diversivas, a eso es a lo q te refieres con lo de engaño y despiste......

#9.2 Benito, Camas, 09/12/2019 - 15:48

Creo que el término preciso es "maniobras de distracción"

#8 Casandra, BARCELONA, 09/12/2019 - 08:19

Toda construcción del espíritu nacional es una ficción al servicio de etces...
Vienen años de confrontación donde árabes, rumanos, italianos, sudamericanos libraran la guerra entre realidad y ficción, -los que conforman el 53% - y que no han venido a celebrar el victimismo.
El neoliberalismo apremia.