Julio Villacorta (Barcelona, 1947) va arribar a ser secretari d'organització del PSC de Barcelona el que l'elevava a la categoria de capità, aquells dirigents territorials que, als anys 90, van tenir un pes enorme en el partit. Tot i que sobretot eren del Baix Llobregat i, sens dubte, el “gran capità” era Josep Maria Sala.
El 2015, després de més de quaranta anys d'activisme polític, va decidir escriure les memòries per a familiars i amics: “Viure i pensar”. Però per qui estigui interessat encara li queden exemplars.
Procedent d'una família conservadora, fins i tot amb algun militar, el seu avi va estar a les ordres del general Batet a la declaració del 6 d'octubre de Lluís Companys. Però també recorda que, de petit, va presenciar alguna visita de Franco a Barcelona i la seva rebuda per la ciutadania va ser “apoteòsica”.
Enginyer industrial va veure que “després de les eleccions del 15 de juny del 77 la política comença a omplir-ho tot, dirigent del PSC i de la UGT ja va veure que el procés confecció de les llista socialista per a les primeres eleccions al Parlament (1980) va ser “especialment tens”. “A la campanya electoral sempre vaig tenir la sensació que no es desitjava guanyar”, explica.
Després no va estar d'acord amb el gir catalanista, segons la seva opinió, del PSC. Al seu parer, la llei de normalització lingüística de 1983 ja va ser “un eufemisme per declarar anormals a tots aquells que no parlem en català”. Fins i tot un company de districte li va dir que era “un error històric”.
Després de la victòria de Felipe González el 1983; el llavors ministre d'Economia, Carlos Solchaga, ho va proposar per a un alt càrrec però Narcís Serra i Ernest Lluch es van desentendre al Consell de Ministres que havia de fer oficial el seu nomenament.
Preguntat per Javier Solana, González va preguntar:
- “Què diuen els ministres catalans? Ernest Lluch calla. Narcís Serra es limita a comentar: Caldrà preguntar al partit”.
El llibre també descriu -a més de circumstàncies tràgiques com la mort de la seva primera dona el 2005- el seu pas per Madrid o el seu desencís de la UGT perquè “no li va quedar cap altra alternativa que caure en mans de la Generalitat”.
Després del PSC es va ficar a totes les batalles, sobretot les lingüístiques -el Fòrum Babel, Convivència Cívica Catalana- fins a passar per Ciutadans i UPyD del que va ser alcaldable per Barcelona a les eleccions del 2011. No va sortir, és clar però “el pòster de campanya amb la meva foto que es retalla al fons amb la casa Amatller, quedarà gravada a la meva retina per a tota la vida”. / Un reportatge de Xavier Rius
