Publicitat
Cultura · 30 de Maig de 2014. 10:55h.

"Que Convergència és independentista no s'ho cruen ni ells"

Rafael Valbona: "Si el procés sobiranista acaba en no res el grau de frustració serà més dolorós que la derrota de 1714"

"Que Convergència és independentista no s'ho cruen ni ells"

Rafael Vallbona. Foto: Ana Portnoy

Rafael Vallbona no ho sap, però jo que sóc un paio que abans retallava diaris -ara trec el pdf- guardo com una relíquia tres articles seus: "De quan Tresserras s'arremangà" (4 de desembre del 2008), "Conseller Tresserras, sembla que tenim problemes" (27 de gener del 2009) i "A favor dels progres" (19 de d'abril del 2010). Perquè sovint se l'ha de llegir encara que no hi estiguis d'acord.

El periodista i escriptor (Barcelona, 1960), que porta una cinquantena de llibres des del llunyà "Inventari de límits" (1979), acaba de publicar ara que ja té més de cinquanta anys "De contents a enganyats" (Edicions 62), una visió molt personal del nostre temps. Prèviament ha guanyat un munt de premis com l'Amat-Piniella o el Nèstor Luján, entre d'altres. En aquesta entrevista fa un repàs a la Transició, la premsa, la literatura catalana o el procés sobiranista.

- La Transició va ser una martingala, segons vostè.

En el sentit de trampa, sí. Es va voler fer creure a la gent, sobretot als més joves que propugnàvem una ruptura amb judici al franquisme per aixecar un país modern i més just, que era allò o res, i que aquella era la sortida que més ens convenia a tots, quan realment a qui convenia era als membres de l'aparell polític del franquisme, que van seguir intactes en posicions de privilegi la resta de la seva vida, i al poder econòmic, que sempre té esbirros polítics per sortir-se amb la seva. A la resta, ara que van maldades com mai, prou que es va veient el què.

- Però, en aquella època no hi havia altres opcions: Franco va morir al llit i jo -que sóc un xic més jove que vostè-, encara recordo el soroll de sabres. Al capdavall, ETA també matava 80 persones cada any.

Pitjor ho tenien a Portugal, amb Kissinger i la CIA, que feia quatre dies s'havien carregat Allende i a qui no els tremolava el pols per res (van estar a punt de fer un contracop sagnant), i prou que se'n van sortir amb la Revolució.
Els militars i les bombes eren arguments importants per aconsellar un diàleg curós i llarg entre franquistes disposats a liquidar el règim i oposició, però no per l'actitud feliçment submisa amb què va acabar tot, sobretot per als catalans. Al cap i a la fi la raó històrica estava del costat de l'antifranquisme, i aquest actiu es va liquidar a canvi de concessions no sempre raonables. Per quin motiu real els catalans no podíem obtenir un finançament similar al basc? Les opcions cal treballar-les.

- Vostè va passar pel PSAN i, amb els anys, va ser cap de premsa de Joaquim Ferrer, de CiU, a Cultura: la gent neix d'esquerres, però amb els anys es fa de dretes?

Potser hi ha gent que sí, jo no. Essent cap de premsa d'en Joaquim Ferrer vaig seguir adherit a Iniciativa i posteriorment, dirigint la revista Cultura, vaig anar a les llistes de les municipals per la mateixa formació. La meva feina a Cultura va ser en tot moment tècnica, no pas política. Sóc amic d'en Joaquim Ferrer. Ara, però, em sento lluny de qualsevol partit.

- Vostè ha deixat de creure en aquest país?

Jo dec fidelitat a la meva llengua i a la meva cultura. Si això no és país, vostè mateix. Però no tinc perquè creure en cap partit, ni institució, ni moviment ni personalitat.

- El seu, és el llibre d'un desencisat?

És el llibre d'un que va créixer amb el país i que ara, amb perspectiva temporal i pensament crític, relata com van anar les coses per intentar entendre per què estem com estem en molts aspectes.

- No es queixi, almenys el va detenir la Guàrdia Civil.

Ja li asseguro que no ho considero cap mèrit. Vist de lluny va ser un episodi ridícul, però aquella nit tots ens vam cagar de por.

- Hi ha algunes frases que fan esgarrifar: "la força de la poesia es va anar esvaint, com la del mateix país".

La poesia va ser un gènere literari que va mobilitzar una part considerable del jovent dels setanta en favor del país, la llengua i la cultura. La descoberta d'una cosa va portar l'altra. Ara, perquè algú llegeixi poesia, la Generalitat ha de convocar l'any tal o l'any qual. I encara.

- Deixi'm dir-li una altra frase: "Poca gent li ha reconegut a en Miquel Alzueta la feinada de descobrir autors d'aquí i d'allà".

A en Miquel Alzueta el que li tenen és molta enveja, una característica de la cultura nostrada.

- Com està de salut la literatura catalana, doncs?

Com el país. Hi ha de tot, però en general el que més lluu i obté el vistiplau de l'oficialisme (premis, protagonisme mediàtic i tal) no és necessàriament el millor. El millor està amagat i va a la seva.

- Quan a mi algú em parla de dreta i esquerra sempre poso com a exemple Ferran Mascarell que ha estat capaç de ser conseller de Cultura amb el tripartit i amb CiU.

Jo no sóc qui per dir-li a ningú com ha de pensar avui i com ho ha de fer demà. Per a mi l'exemple de dreta i esquerra és la falta de coherència política que històricament ha tingut l'esquerra i que ha provocat que els seus valors històrics hagin acabat capitalitzats per la dreta més carca.

- A mi, Chaves Nogales me'l va recomanar Rosa Cullell.

A mi, crec recordar, en Xavier Pericay. Fa anys, al Diari de Barcelona potser.

- A la Selectivitat em va tocar Kant. Sort que vaig repassar després del concert de Lluís Llach al Camp Nou perquè l'examen va ser l'endemà. Vostè, amb els presocràtics, potser va tenir més sort.

Va ser una sort, no em sabia gran cosa més. Ara, la idea de la construcció del mite és una cosa que m'ha quedat gravada per sempre. No se l'escoltarien, però Tales de Milet potser tindria alguna cosa a dir avui dia a Catalunya.

- Una gran definició: "El periodisme és un ofici ben simple. Consisteix bàsicament a anar a un lloc, preguntar i explicar el que hi ha passat".

La crec tan certa que esgarrifa de simple i impossible a la vegada.

- Ja em perdonarà, però diré una frase digna de Miguel Arias Cañete: el periodisme, com les putes, s'aprèn al carrer.

Jo del que puguin dir individus masclistes i xarons no en faig referència.

- En canvi a la facultat ens feien estudiar semiòtica i nosaltres, el que volíem, era aprendre periodisme.

El problema era no aprendre ni una cosa ni l'altra, que també passava. Amb el temps vaig descobrir que la semiòtica és útil i necessària per entendre el que passa al carrer.

- Jo fins i tot vaig tenir un professor de ràdio que no havia trepitjat mai una emissora. Crec que encara corre per allà.

Ah, ja pot ser. Coses de la nostra universitat pública, per desgràcia.

- Hem vist morir molts diaris: Catalunya Exprés, El Correo Catalán, El Noticiero Universal. Com acabarà això de la premsa de paper? El Periódico havia estat en quasi 200.000 exemplars als anys vuitanta i ara amb prou feines supera els 90.000.

El problema és que els natius digitals estan matant el paper, però tampoc no hi ha un model de negoci clar per a la pantalla. Mentre sigui el paper que hagi de mantenir el digital, visca el paper. A més, estic segur que han d'acabar convivint els dos formats, al menys durant una llarga temporada. Anys. Potser fins que ens morim tots els nadius analògics.

- Què faria amb el Col·legi de Periodistes?

Jo personalment no puc fer-hi res. Espero que la Neus Bonet pugui redreçar-ne el prestigi. Ens cal a tots. I ella és una excel·lent professional.

- Hi ha una cosa terrible en aquest país que ja va denunciar Carod al seu temps: la Catalunya dual, com convergents i socialistes es van repartir el país: uns tenien la Generalitat, els altres l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació, uns tenien TV3 i Catalunya Ràdio, els altres la Com, uns tenien el TNC, els altres el Lliure.

És l'expressió política d’ 'el meu mal no vol sorolls'. Em faig la meva barraca, hi convido els meus amics, i a viure.

- L'altre dia llegia una entrevista al músic Carles Santos al Quadern d'El País, a càrrec de Miquel Jurado, i dea que "crec que culturalment hem baixat molt en tots els sentits, i no és per la falta d'interès públic, sinó per culpa dels dirigents".

Els dirigents, els mandarins, els manaies i tota la tropa oficialista que viu de potinejar la cultura en tenen part de la culpa, sí. Avui en dia només la posen en valor segons la plusvàlua que deixa, no segons la capacitat transformadora que te (això els fa pànic ara). Però també la tenen aquells creadors i agents en general que han decidit abaixar els braços i lamentar-se, això sí, lamentar-se moltíssim i de manera molt greu per la pèrdua d'excepcionalitat que ha patit la cultura al nostre país. A aquests jo els pregunto: què han fet ells per evitar-ho?

- El que no estic d'acord amb vostè és amb el suport genèric. El suport genèric va fer molt de mal: s'editava tot.

És que era una època en què calia editar molt. Ara sí que no tindria sentit. Ara, per exemple, el que cal, i que ho considero un gran encert, és l'ajuda a les traduccions d'obres catalanes a altres llengües. Aquesta política està projectant la literatura catalana al món com mai.

- "Avui escriuré en català aboca poc més que a la indigència". La frase també és seva.

Si, però no em refereixo a la indigència econòmica, em refereixo a la moral, la cultural i la política fins i tot. Vivim temps de pensament únic. El lliurepensador, i si ho exposa en un llibre pitjor, està mal vist, cal aniquilar-lo perquè a cap dels dos bàndols interessa. Ja m'entén, oi?

- "La literatura catalana ha passat de moda".

Per a un gran públic malauradament sí. La literatura, la llengua i la cultura han perdut prestigi social. En segons quins ambients fins i tot fa antiquat. Parles en català, bo i fent un esforç perquè l'entorn és completament castellà, i et miren rar, et diuen que ets un integrista recalcitrant. Això fa anys no era així.

- "Els ciutadans d'aquest país portem la derrota escrita a la cara". Ho diu pel procés sobiranista?

Ho dic per la tendència nacional a considerar-nos perdedors abans de començar la lluita i rabejar-nos en la derrota. Segons com acabi el procés hi haurà qui prendrà molt de mal. Gestionar un possible fracàs és un tema que em preocupa.

- "La crisi ha desintegrat el vell motor industrial". Continuem sent un país basat, principalment en el totxo i el turisme. Personalment, crec que en temps de crisi no podem refusar BCN World, però ho confirma?

Si penso en la gent que no té feina ni expectatives de tenir-ne, evidentment no sóc qui per dir que no es faci BCN World, però si penso que les administracions són incapaces de fomentar una estructura econòmica sòlida que substitueixi al vell teixit industrial i un turisme que no sigui un monocultiu extraccionista, i que l'únic que saben treure’s del barret són coses com això, n'hi ha per llogar-hi cadires. Pot acabar essent pitjor el remei que la malaltia. Però, és clar, als polítics el mig i el llarg termini els importa poc.

- A les darreres planes del llibre es mostra encara més crític. "Els poders econòmic i financer tenen segrestada la democràcia", arriba a dir.

Sí i ho sostinc.

- Jo sóc el primer crític amb els partits, però no em dirà que el setge del Parlament era democràtic.

En absolut, i no el defenso. Tampoc no era democràtic el desallotjament que va ordenar en Felip Puig de la plaça de Catalunya. Vull dir que l'arrogància de Manel Prat en la compareixença (sense preguntes) anunciant la dimissió i en la violència feréstega dels disturbis per Can Vies s'hi veuen les dues cares dels impulsos innats de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.

- Si diem això no correm el risc d'erosionar la democràcia? El contrari de la democràcia és una dictadura.

Li torno a dir que en cap moment del meu text justifico el setge al Parlament ni cap altra violència vingui d'on vingui. I posats a erosionar la democràcia, vol dir que no l’erosionen més certes actituds autoritàries dels govern del PP i de CiU amb els manifestants del 15-M, per exemple? O és que la paraula democràcia només s'interpreta segons li convé al poder?

- També el veig benvolent amb els indignats, però en moment de màxim esplendor del moviment a la Plaça de Catalunya votaven 600 persones, tampoc no és per tirar coets.

No en sóc benvolent, dic que hem donat la paella i el mànec, i que així ens va. I també dic que no n'hi ha prou amb indignar-se, que això sol no serveix de res. Això és ser benvolent? I tanmateix, 600 persones participant en un moviment social d'avantguarda en són moltíssimes. Era més per tirar coets que no pas per fer-ne befa com va fer algun cèlebre escriptor i articulista que, en la seva facècia indolent, si que els atorgava la benvolença de la qual vostè m'acusa.

- Per què diu que la premsa està "submisa"?

Perquè ha perdut la seva raó natural de ser: explicar la veritat. De realitats n'hi ha moltes, i ens hem d'anar acostumant a que totes poden ser bones (tal com deia l'historiador Tony Judt), però de veritat només n'hi ha una, i a la majoria dels media això ja no els interessa, no va d'acord amb les prioritats de la propietat del mitjà.

- No sé si dir que ha tingut la immensa sort que l'han fet fora de molts llocs.

D'uns quants. Ara, mai no és una sort que et facin fora d'un lloc. Li ho juro. Ho passes fatal.

- Vostè no s'acaba de creure que Convergència sigui independentista, oi?

No s'ho creuen ni ells. Pregunti'ls-ho.

- El procés sobiranista té un futur "incert"? Com acabarà tot?

Tot i que les expectatives no són gaire bones, espero que no acabi en un no res. El grau de frustració serà més dolorós que la derrota de 1714. /Una entrevista de Xavier Rius

Publicitat
Publicitat

24 Comentaris

Publicitat
#19 BEJOTA, bcn, 02/06/2014 - 16:01

Els 1.401.421 vots que van aconseguir ERC, CiU i ICV en són pocs en relació amb els 5.317.789 catalans cridats a les urnes. Tot just un 26% del cos electoral. "De cara a Europa, això no és força suficient", apunta. "Encara han d'aparèixer un milió de vots independentistes més", sosté.

. ICV No.

#18 BEJOTA, BCN, 31/05/2014 - 14:13

Ya se lo advirtieron al consejero Puig.

Los empresarios alemanes se ratifican en su ?no? a la independencia.

11/02/2014 - 16:16

#17 pep, manresa, 30/05/2014 - 19:27

Conveniència sempre ha estat, és i serà del PPciu, des dels tres Estatururuts fins la Reforma Laboral.

#16 Antoni, Barcelona, 30/05/2014 - 18:11

A en Lluc del comentari 4.1. En el congrès de CDC a Reus del 2012, en la ponència, i per unanimitat (un vot en contra si no recordo malament), es va dir que la sortida que havia de buscar-se per a Catalunya era la INDEPENDÈNCIA. T'ho diu un militant convergent que hi era i que és independentista.

#15 sS, bcn, 30/05/2014 - 16:48

Sempre ha d'haver-hi algun impresentable ignorant fent sortides de to.