Tinc un dubte metafísic: quina serà l'espècie dominant del planeta quan l'home hagi desaparegut de la faç de la Terra? Sigui per un desastre natural -un altre meteorit- o per un cataclisme nuclear -la guerra d'Ucraïna es pot descontrolar.
Al cap i a la fi ha de ser l'espècimen l'ADN del qual és més proper a l'ésser humà. Per això, suposo, les rates de laboratori. I hi ha alguns factors que juguen a favor: la fertilitat, que viuen a les clavegueres i que s'alimenten de qualsevol cosa, fins i tot de plàstic. Però què passarà el dia que surtin del clavegueram?
Perquè només a Espanya es calcula que hi ha uns 20 milions de rates, segons explica Iván Mourin al seu llibre “Ratas. Secrets i misteris de les reines subterrànies” (Edicions Luciérnaga, 157 pàgines, 16,95 euros PVP)
A Iván Mourin –escriptor, guionista i criminòleg– li van les pel·lis de terror i els llibres de misteri. No endebades va ja en va escriure un sobre cases encantades (2015) i un altre sobre espiritisme digital.
A més, una de les principals característiques de les rates és el seu “alt índex de procreació”: “poden tenir de cinc a sis ventrada anuals, de sis a vint cries cada vegada, en un període de gestació de vint-i-un dies i, per això, arriben a aparellar-se fins a cinc-centes vegades en sis hores”.
"Menys de vint-i-quatre hores després de parir -afegeix-, estan llestes per a un nou aparellament" el que permet que la colònia -governada per un únic mascle- "s'ampliï".
D'altra banda és capaç de suportar temperatures de -45 ºC a 55 ºC, la seva potència de mossegada, malgrat la seva mida, “pot assolir la mitjana tona de pressió per centímetre quadrat” i, sobretot, “tenen la capacitat de portar infinitat de virus”. El més conegut –i mortal de la història– va ser la Peste Negra.
Només l'epidèmia que va afectar Londres entre el 1665 i el 1666 es calcula que “va acabar amb la vida d'uns cent mil ciutadans”. En fi, que sàpiguen que per les nostres latituds hi ha bàsicament dues espècies: la rattus norvegicus, coneguda com a rata grisa -l'origen de la qual s'atribueix a Noruega encara que no sigui veritat- i la rata negra encara que n'hi ha d'altres com la rata de Gàmbia o la rata de bambú, que es caracteritzen per la seva gran mida.
En una província xinesa van caçar un exemplar d'aquesta última que fa un metre de llarg i pesava cinc quilos. Però no tot és mala fama. En un temple de l'Índia, en canvi, les alimenten i fins i tot hi juguen.
Mourin ha escrit també novel·les -Niños Perdidos, Sociedad Tepes, Resurrección o Snuff- i col·labora o ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com ara Quart Mil·lenni, el Diari de Tarragona o TV3./ Una ressenya de Xavier Rius
